EL TEMPLE
D’AUGUST DE BARCELONA
O EL PARTENÓ DE
BARCELONA?
JORDI VERDAGUER
EL PARTENÓ DE BARCELONA
L’Arquitecte
Puig i Cadafalch, els també Arquitectes Domènech i Montaner i en Rubió i
Bellver i molts altres historiadors defensen que les restes del Carrer Paradís
de Barcelona eren el Temple d’August romà. Per
tant, situàven les restes entre el Segle I aC. i el Segle I dC.
Es
pot afirmar que aquesta opinió és un error, que el Temple era grec i molt
anterior al Segle I. Es més, es pot constatar que era el Partenó de Barcelona i
que devia pertànyer al Segle IV aC.
L’Arquitecte Antoni Cellés, en un treball
del Segle XVIII, el va descriure com “El colossal Temple d’Hèrcules”, indicant
que era grec, però sense determinar per què l’atribuïa al Deu Hèrcules. ¿Quins són els arguments per a defensar
l’autoria hel·lènica, per a afirmar que era un Partenó dedicat a la Deessa
Atenea i que va ser bastit al Segle IV aC.? De molts tipus. Tots ells
coincidents.
ARQUITECTURA DEL TEMPLE DE BARCELONA
Tot va en contra de l’atribució romana.
Només resten 4 columnes, de les 6 trobades inicialment, in situ. Per tant,
l’estudi te certes dificultats, ja que no es conserva cap resta de la naos o
Temple propiament dit. Tampoc hi ha restes de cap escalinata. En canvi, sí que
es conserven dos trams de l’arquitrau.
Lo primer que ens crida l’atenció és l’alçada de les columnes, de 9’03
metres de promig, que és una alçària típicament grega. No tenim més que
observar els Temples grecs més significatius, començant pel Partenó d’Atenes i
continuant per altres Temples grecs d’Itàlia, com alguns d’Agrigent, el de
Siracusa (ara embotit dins la Catedral) o els de Paestum, amb columnates de
baixes alçades, similars a les de Barcelona. Els Temples romans tenien molta
més altitud de columnes. N’hi ha prou
amb contemplar el Temple de Nimes, amb columnata d’alçada de 17 m. o els
d’Èvora o Mèrida, entre 16 i 17 metres.
EL TEMPLE DE NIMES. UN ARGUMENT DE PES
En el temps d’August i el seu fill Tiberi
tots els Temples romans tenien una alçada de la columnata d’un promig de 16-17
metres. Aquesta és l’alçada dels Temples de Nimes, Mèrida i Èvora, entre
d’altres. La diferència amb els temples grecs anteriors és considerable. La
majoria d’aquestos te una columnata d’alçària molt inferior, propera als 9
metres. Hi ha rares excepcions gregues, degudes a les faraòniques obres del rei
Cressus de Lidia, com el Temple de Júpiter Olímpic a Agrigent, amb columnes de
17 metres, el Temple d’Artemisa a Èfes, amb columnes de 18 metres i algún
altre, però la norma general era de columnata més baixa. Una forma de superar
als Temples dels Deus grecs, per dignificar la figura del nou Deu, August, o de
la nova deitat, Roma, hagués estat dona’ls-hi una esveltesa cridanera. Que
subjugués als nous súbdits. A cap Arquitecte romà se li hagués acudit edificar
un Temple d’unes dimensions inferiors a les normals romanes. Això seria com un
insult a Barcelona o a qualsevol altre ciutat.
COLUMNES DEL TEMPLE DE BARCELONA
Amb lo indicat no n’hi ha prou, per que els
Arquitectes romans de Barcelona podien haver tingut idees menys colossals que
les dels Arquitectes romans coetanis.
Essent important l’alçada de les columnes,
existeix un altre detall tant o més determinant. És el basament del Temple, ja
que aquest sí que es conserva en part, com es pot veure a la fotografia
anterior. El basament trobat al Segle XVI no abastava la totalitat de les
columnes. Aquestes queden penjades en part, tal i com les van trobar els
nostres avanpassats. Tant era així que ells es van veure obligats a
recalçar-les o assegurar-les amb tobes ceràmiques cimàcies (amb forma de
cimaci) còncavo-convexes. Per tant, el basament o podi de la columnata no era total,
no arribava fins a l’extrém de la base de les columnes, com era el cas habitual
en els Temples romans. Però aquest sistema sí que era l’usual entre els Temples
grecs, ja que estàven envoltats d’un suport esglaonat o crepidoma, com es pot
observar en el Partenon d’Atenes i altres Temples del mateix o posterior temps.
EL PARTENÓ D’ATENES
Es a dir, en el
Temple del carrer Paradís es nota a faltar tot el basament al voltant del
Temple, com en el Partenó d’Atenes. No hi ha el
graó superior del crepidoma (cripís=fonament) o estilòbat
(stilos=sostenidor). En conseqüència també manquen els graons inferiors o
estereòbats (estèreo=sòlid).
Sabèm que el Temple de Barcelona no tenia
podi com els pròpiament romans, per exemple els de Nimes, Evora o Mèrida, sinò
basament esglaonat, com els Temples grecs. També sabem que l’alçada de la
columnata era similar a la de la majoria dels Temples grecs. Un detall més : a
travès de l’anàlisi de les restes es pot deduïr que el Temple era hexàstil (6
columnes frontals i 11 columnes laterals) i perípter. Per tant, la naos o
Temple propiament dit no ocupava la totalitat del recinte, sinò que la naos
estava envoltada tota ella de columnes, a modus d’ambulatori, com als Temples
grecs.
GRÀFICA D’EN PUIG I CADAFALCH
GRÀFIQUES
ERRÒNIES.
Les
reconstruccions gràfiques dels Arquitectes Puig i Cadafalch i Rubió Bellver les
considerèm errònies, per que no tenen en compte les alçades reals de les
columnes. Les fan molt més esbeltes i del tipus romà. També és erroni el
basament, ja que dibuixen un podi romà i no un crepidoma grec.
L’escalímetre detecta que en aquesta gràfica
les columnes fan molt més de 9’03 metres, que és l’alçada real de les columnes
del carrer Paradís. L’ample del Temple també és erroni, ja que el dibuixa d’uns
13’20 metres, quan la seva amplada real era de 16’93 metres. Els errors no tenen
gaire explicació en un Arquitecte de la consideració d’en Puig i Cadafalch, com
no sigui que va encomenar el treball a un delineant poc escrupulós. Tots
aquestos errors fan que el Mestre de l’Hospital de Sant Pau adjudiqui als
romans la construcció de l’edifici, al que anomena Temple d’August, sense més
explicació. Com també ho va fer en Rubió i Bellver.
UN
CASSETTE CLARIFICADOR.
No és tant sols l’estudi arquitectònic i
arqueològic del Temple el que ens mena a la conclusió de que és un Temple grec.
En honor a la veritat, van ser altres els motius que ens van portar a
aprofundir en aquestos estudis. No podiem entendre certs fenòmens lingüístics
en estreta relació amb altres curiositats numismàtiques i el relat que fan
diferents historiadors clàssics de la Barcelona d’aquell temps.
En concret, tot va
començar amb una gravació en pista magnètica de la que disposèm,
en la que el grec H. Ioannidi, parlant de l’Acròpolis d’Atenes, diu en grec :” Tu eres a l’Acròpolis amb altres estrangers i una guía
turística. El sol apareixia darrere el Partenó”.
La primera vegada sobtava la frase final al
escoltar-la en la gravació. Donava la impressió de que estava parlant de
Barcelona… “O ílios fenótan piso apó ton Barcenona”(El sol apareixia darrere del
Partenó). Quan es repassa la cinta és evident que està parlant del Partenó
d’Atenes, no de Barcelona. Fixèm-nos be : diu “Barcenona”, acabat en ‘a’, o
sigui, genitiu de Partenon. Per tant, quan els ibers del Segle IV parlàven de
la ciutat del Parzenó, també deien ‘Parzenona’ o ‘Barcenona’.
Feta l’oportuna comprovació amb altres
grecs, el resultat és el mateix. Si els hi preguntes pel Partenó, sembla que
parlin de Barcelona.
Aquest fenòmen es produeix per qüestions
lingüístiques històriques, que fan referència a consonants sordes i sonores. En
aquest cas concret, a les consonants ‘b’ i
‘p’. En molts idiomes la confusió és patent i molt coneguda pels
filòlegs i lingüistes. La pronúncia Parzenon i Barzenon és pràcticament igual.
S’en diu “betacisme” (neutralització de la fricativa i l’oclusiva labials a
favor de la ‘b’). Per dir-ho en idioma planer, la lletra ‘p’ desapareix en
favor de la ‘b’. Es a dir, per a pronunciar Parzenó els ibers deien Barzenó. Com
els grecs actuals, encara que ho escriguin amb ‘P’.
Es evident que la paraula Partenon te una
etimología prou estudiada, des que en els textos grecs es parla de la Deessa
Atenea Parzenos, Deessa verge, que dona nom a la Capital grega. Quan Atenes
adopta aquest nom, el Temple passa a ser el de Atenea Partenos, o, per a ser
més precisos, el d’Atenea Parzenos o Parzenon, essent molt incorrecte escriure
Partenon (amb ‘t’) o el romanista o anglicista Parthenon (amb ‘th’). La ‘th’ és
un invent romà, puix els romans no dispossàven de la lletra grega dzeta. En la
dicotomia entre pronunciar Parzenon o Partenon els clàssics Ciceró, Juli Cèsar
o Virgili es van decantar per un “mixte” com Parthenon, que no és ni ‘t’ ni
‘dzeta’. Lo mateix va passar amb Thessalonica, Athos, Samothracia, Thasos o
Xanthi o amb lexemes com thesauros, theatros o thórax. La lletra dzeta la pronuncien ‘t’ o ‘th’, en un
cultisme que s’haguessin pogut evitar, sustituïnt-la per una nova ‘dzeta’ de
creació romana.
Un altre fenòmen ben estudiat és el de la
quadratura intervocàlica, en aquest cas entre la ‘e’ i la‘i’. Se sentirà igual
Barzenon i Barzinon, Passa en tots els idiomes consonàntics o bisilàbics.
ATENEA PARZENOS
D’ATENES.
OBRA DE
FIDIES
Aquesta és una reproducció moderna de
l’estàtua d’Atenea Parzenos de Fidies. Una reproducció similar devia ser al
Partenó de Barcelona. En èpoques de penúria
o de lluita ideològica o religiosa, totes les estàtues de deesses van
desaparèixer.
¿L’ESCUT
D’ATENEA?
En la reproducció moderna de la deessa
Atenea que es trobava al Partenó d’Atenes es pot observar l’escut que porta a
la ma esquerra. Per a subjectar-lo a la ma, la rodona devia tenir un encaix a
la perifèria, ja que l’escut havia de ser independent del cos d’Atenea. Un
altre element de subjecció al cos d’Atenea existía al centre de l’escut, a
través d’un ancoratje en un forat practicat en ell.
A la porta de l’edifici de les restes del
Temple de Barcelona, just allà on devia estar la naos, hi ha una rodona caiguda
a terra, que els descobridors de les restes van trobar al Segle XVI. Aquesta
rodona està treballada, amb gravats helicoidals que parteixen del centre, fins
a la perifèria. Segons en Joan Bassegoda i Nonell es tracta d’una pedra de
molí, però la seva factura, el seu poliment i un trencat a la perifèria, així
com un ancoratge al centre, convida a pensar que podia ser part de la
reproducció de la deessa Atenea, a menor escala que l’original del Partenó
d’Atenes.
BARCELONA, CIUTAT IBERO-GREGA
Barcelona, any
400 abans de Crist. Catalunya és un conglomerat de gents. Ibers, fenicis,
foceus, doris, etruscs i altres comerciants prenen part en una aventura que
arriba als nostres dies.
Els uneix la Mar
Mediterrània. Però les ètnies no estàn del tot definides. Els fenicis venen barrejats amb assiris,
els foceus amb jonis, els doris amb espartans, els etruscs amb sabins. Aquesta amalgama ocupa les Ciutats-Estat del
Llevant, des de Sazynt (Sagunt – Arse)
fins a Emporion.
Només trobèm un
punt en comú : la predominància numèrica dels ibers, procedents de tota la
conca del riu Ebre, des de les fonts de l’Ebre de la Basconia arcàica
(Fontibre-Reinosa-Cantàbria) fins a Tortosa.
Llegit en un destacat especialista: “Estrabó
i Apià van denominar Iberia al territori de la Península Ibèrica”. També diu :
“Ibers : és com van denominar els antics escriptors grecs a les gents del
Llevant i Sud de la Península”.
Això no és exactament cert. Els escriptors
grecs parlàven de certs llocs de la Península, on hi havia ibers. Enlloc diuen
que al Sud de la Península hi hagués ibers. Alguns hi podia haver, però no era
terra d’ibers, si s’entén per Sud la
major part d’Andalusía.
Es pot afirmar que Barcelona era Ciutat
ibera des de molt abans del Segle VI aC., com ho eren Tarragona i Tortosa i com
també ho era Saragossa, entre d’altres ciutats. Es pot afirmar que els ibers
procedien, de forma predominant o majoritària, de la Vall del riu Ebre, des de
Cantabria fins a Dertosa. Que també es van escampar per tota la costa
mediterrània, des del Nord, la Enserune actual (a prop de Narbona), passant per Indika (Emporion)
i Roses, cap el Sud, a través d’Arse (Sagunt) i Saitabi (Xàtiba) fins a Alcoi.
No més avall, per que cap el Sud el territori estava ocupat de forma
predominant o majoritària pels fenicis de Tartessos, on confluien a Elx, Yecla,
Montealegre i altres ciutats cap al Oest, direcció a Gadir.
Es pot
assegurar que el nom d’ibers procedeix de la Vall del riu Ebre o Iber, amb que
era designat per grecs, fenicis i romans i que guarda sinonímia amb el vocable
Ibar, ‘vall’ en basc, derivat de ibai, ‘riu’ en basc.
Els primers documents que parlen dels ibers
procedèixen del Segle VI aC. i dels escriptors grecs Hecateu i Heròdot i, temps
després, la paraula Iberia és esmentada pels escriptors grecs Estrabó (c.58
aC.) i Apià (c.90 dC.) i un seguit d’historiadors romans, que generalitzen el
nom d’Ibèria a tota la Península.
Es important per a aquest estudi determinar
què era Iberia inicialment o al Segle VI aC., per que es fan manifestacions que
no semblen certes. Es diu que Iberia era tota la Península, lo qual no és cert.
LA DAMA D’ELX
Al Segle VI aC.
la meitat inferior de la Península era fenicia o d’influència fenicia.
També es podría dir que era d’influència
tartèsio-cananea-púnico-fenicia-cartaginesa. Li podèm donar aquesta consideració
a les zones de Jaén, Almería, Màlaga, Granada, Córdova, Sevilla i Càdis o, si
es vol, a les zones de Obulco(Porcuna), Kàstilo(Cazlona), Iltiraka, totes elles
a Jaén, a les zones de Abdera(Adra) o Tagilit(Tijola) de la provincia
d’Almeria, a la de Malaka(Màlaga), a les de Ilturir(Albaicín) i Eks (Almuñecar),
de la provincia de Granada, a les de Okanaka (Almodòvar del Rio i Minas), de Sevilla, així com Gadir (Càdis). Si
penetrèm per Córdova fins a Albacete i Jaén (Cerro de los Santos), també la
zona és d’influència fenícia.
Des del Segle VI aC. tota la iconografía de
la zona és, de forma clara, d’influència fenícia. Es un error titllar a la zona
de “Iberia” i els possibles ibers de la zona són minoritaris. Les monedes de
les zones que hem detallat són d’iconografía cartagineso-púnica, tenen pocs
epigrames (llegendes) i, quan els tenen, la quasi totalitat d’ells estàn
redactats en lèxic fenici, de lectura de dreta a esquerra. La realitat és que
hi ha poques ceques encunyadores, en comparació amb les innombrables d’Iberia.
En l’aspecte cultural, les diferències entre
l’antiga Tartessos fenícia i Ibèria, són de gran calat. L’influència fenícia,
que, des de Baza (Granada) arriba fins a Porcuna o al Cerro de los Santos, a
Yecla (Jaén), a Elx o la Serreta d’Alcoi, no te comparació amb la cultura
íbera, que ve supeditada als grecs i, més tard, als romans.
LA DAMA DE BAZA
La Dama de Baza, les estàtues de guerrers de
Porcuna o la Dama d’Elx pertànyen a un altre mon, que és plenament tartessi o
fenici. És una iconografia que té els seus inicis en l’Antic Testament jueu. El
Mestre de Porcuna (viatger de ben segur) ha de conèixer la realitat física de
l’escultura i el moviment cinètic de l’escultura clàssica de l’Àsia Menor i
intentar superar- la. El concepte de moviment de la sèrie dels genets del
Partenó d’Atenes, atribuïts a Fídies, no és el mateix del concepte de moviment
dels guerrers del Mestre de Porcuna. La batalla d’Atenea contra Poseidó és una fantasía, mentre que els
guerrers fenicis de Porcuna són de carn i ossos. Contra l’Artemisa grega
celestial, la Dama de Baza és una dona del poble. L’autor de la Dama de Baza és
un innovador, és un dels primers que seu en el tron a una dona-mare, sigui de
condició superior o inferior. Contra Atenea divina, la Dama d’Elx és propera a
una dona que vol ser moderna, amb penjolls i collars i segurament els llavis
pintats. També ella és una dona del poble, no una Deessa grega, que segurament
periclitarà amb el temps.
Sense volguer establir comparacions, la
situació cultural d’Ibèria és molt diferent. L’utilitarisme ibèric resta
supeditat des del Segle VI aC. als grecs o als romans. Sigui l’estàtua
d’Asclepi d’Emporion o la Venus de Badalona, l’art iber és d’importació. ”Que
inventin ells” és l’axioma cultural dels ibers.
Si aquestes diferències idiomàtiques,
d’alfabet o de cultura són tan evidents i demostrables, no es pot entendre
certa forma d’explicar- les. En una magnífica i gruixuda monografia titulada
“Els Ibers”, editada fa pocs anys (amb luxe tipogràfic), s’intenta fer veure
que tot l’art de la Península, des del Segle VI aC. al Segle I, és ibèric. Es
diuen i escriuen coses ambígües, amb la finalitat de contentar a andalusos,
llevantins, catalans i bascos. En un extens article, ratllant el paroxisme, no
podèm arribar a saber si les escultures de Porcuna són íberes o tartesies. Es
barrejen amb tant de maniqueísme els conceptes íber, tartesi, fenici,
cartaginès, cultura meridional, sudoriental o llevantina, que qualsevol
estudiós pot adaptar- los al seu posicionament.
Amb tot això, el que volèm dir és que el
Nord de la Península els Segles VI i V aC. era iber, de forma predominant i
quasi absoluta, amb molt clara influència grega. No tant sols Emporion i Rodes,
sinò també Barcelona, Tarragona i Tortosa. Afegint que el Sud de la Península
era fenici, de forma predominant i quasi absoluta, des d’Elx i Yecla, Almeria i
Malaka a l’Est fins a Gadir, passant per
Baza, Còrdova i Sevilla.
Dit, de forma rotunda : Barcelona era Ciutat
ibero-grega.
LÀPIDA ROMANA
DEL SEGLE I
ELS ROMANS ES TROBEN EL TEMPLE FET.
Examinèm be el que diu la làpida trobada a
Barcelona : COLÒNIA JULI AUGUSTI FAVENCIA PATERNA BARCINO (avui al Museu Arqueològic).
No diu que Barcino era una Colònia romana
abans d’August (en aquest cas la làpida hagués dit COLÒNIA ROMANA BARCINO) sinò
que Barcino és “ara” la Colònia romana d’August, per que August és el
conqueridor o ocupant de Barcelona.
En diverses ocasions, els romans van passar
per Barcelona, a partir del Segle IV aC., com també van estar a Empúries i
Rodes, a Narbona, Gade (Agazé) i
Marsella (Massalia), totes elles ciutats gregues. De ben segur, quan en una
d’aquestes estades, al Segle III aC., i amb motiu de la 2ª Guerra Púnica,
passen per Barcelona, estàn entrant a una Ciutat que els barcelonins anomenen
Barzeno i que te uns habitants que es diuen laietans, laietanoi o laiezanoi.
A Empúries, a l’Illa de Paleàpolis, els
romans es troben a començaments del Segle I el Temple d’Artemisa (o Arethusa),
Deessa Verge i caçadora grega, tal i com ve descrit per l’historiador grec Estrabó.
I a Barcelona, ¿què es troben els romans?
Si tot és com diem, el Temple de Parzenon,
dedicat a la Deessa grega Atenea. Per tant, el segon Temple hel·lènic que porta
el nom de Parzenon, que els laietans denominen Barzeno i que en el seu moment
(Segle V) degué ser un present a la ciutat per part d’en Pericles.
Els romans poden observar que la circulació
monetària es fa a través de monedes de tipología grega, una Deessa per l’anvers
i un Pegàs, o cavall alat pel revers, amb l’exergo iber “Barceno”. Es a dir,
monedes gregues amb lèxic iber. En cap cas són monedes romanes.
LES MONEDES DE
BARCENO
Arreplegades de diferents indrets de
Catalunya, com el jaciment iber d’Adarró (a Vilanova i la Geltrú) o a la
muntanya de Montjuic, s’han conservat un conjunt de monedes que la majoria de
numismàtics han considerat del Segle III aC. i pertanyents a la Ceca de
Barcelona.
Aquestes monedes, amb el lema Barceno en
grafia íbera, són, inequívocament, d’imitació grega, o pura i simplement,
gregues. Per l’anvers hi ha un rostre femení a la dreta, d’una bellessa poc
comú en el mon clàssic, que, per comparació amb altres monedes del seu temps,
es pot considerar que correspòn a la Deessa grega Atenea Parzenos, acompanyada
d’uns dofíns. Pel revers, un cavall alat o Pegàs, d’inspiració també grega, del
tipus de cap transformat.
¿Quina és la importància d’aquestes monedes,
anomenades dracmes ibèriques, per al nostre estudi?
A banda de l’epigrama “Barceno”, és
rellevant el fet de que són d’imitació d’altres monedes gregues d’Empúries del
mateix temps, tant en l’anvers com en el revers, que consten d’una Deessa amb dofins
i un Pegàs. En el cas d’Empúries, la Deessa sembla Artemisa. En el de
Barcelona, la Deessa és Atenea.
Com a mínim, tres monedes emporitanes del
Segle III tenen la Deessa i el Pegàs. Però també altres monedes gregues de
Corint catalogades entre el 345 i el 307 aC. tenen la mateixa Deessa amb dofins
i un Pegàs.
L’EPIGRAMA BARCENO
El que l’alfabet de la moneda Barceno sigui
iber es pot considerar un plàcet o concessió dels grecs a la nostra Ciutat. La
situació de Barcelona no devia ser la de Ciutat “dominada” o governada pels
grecs, com ho van ser Empúries, Roses, Gade o Marsella, per un costat, o Tàrent,
Siracusa, Agrigent o Paestum, per un altre, sinò Ciutat amb la consideració
d’associada, a la que se li regala un Temple, certament important, com ho era
un Partenó o Temple d’Atenea.
S’han dit coses rares sobre la procedència
del nom de Barcino. Entre altres, que podría procedir de bàrcena o lloc
inundat, però la colina del Mont Tàber (conjunt de la Ciutat Vella) no reuneix
aquestes condicions, a banda de que el vocable bàrcena no existeix en llatí.
També diuen alguns que pot procedir de Barcinus o ciutat del cartaginès Barca,
però no hi ha cap rastre d’una estada dels Barca a Barcelona que no sigui
esporàdica o bèl·lica. No existeixen monedes cartagineso-púniques operant a
Catalunya ni indicis de cap text púnic, ni tantsevol durant la Guerra púnica
entre el 219 i el 195 aC.
L’origen ha de ser el que marquen les primeres
monedes, les de Barceno, Parzeno o Barcino. Cal estudiar-les a fons.
ALFABET IBÈRIC MÉS USUAL
Aquest és l’alfabet ibèric més usual, després dels estudis del magnífic
Gómez Moreno i dels més recents. S’en diu d’ell l’ibèric “septentrional” o del
Nord i és el més utilitzat, enfront del que s’anomena sudoriental o llevantí, d’us molt inferior.
Es pot comprovar que és consonàntic o silàbic, com molts dels idiomes
primitius. L’escriptura era de dreta a esquerra, per contra del fenici,
àmpliament utilitzat en el Sudoest de la Península. Hem de destacar, a efectes
del nostre estudi, la sílaba ‘Ba’, la ‘R’, la ‘Ce’, la ‘N’ i la ‘O’, de
Barceno.
També podèm localitzar les lletres de les grafies de Lauro o Llor (Sant
Boi), Laiescen (Laietans), Bétulo (Badalona) Iluro (Mataró), Intika (Emporion),
Adarró (Vilanova i La Geltrú), Telobí (Vendrell), Tarakonsalir o Cose
(Tarragona), Arse (Sagunt), Saitabí (Xàtiba), Salduba (Saragossa) i molts
altres noms geogràfics que els nens ibers devien estudiar a les seves “escoles”,
així com les regions i tribus íberes, com ausetans, indiketes, ilerdetes,
cosetans, edetans, barscons i altres. També la numeració, del 1 al 20, que
coincideix amb la basca actual i que devien saber de memòria :
Número Iber Basc
--------------- --------- ----------
1 ban bat
2 bi bi
3 irur hiru
4 laur lau
5 bors bost
6 sei sei
7 saspi zazpi
8
sorts zortzi
9 bederasi bederatzi
10 amar hamar
CONCOMITÀNCIES IBERO-BASQUES
Sense entrar en grans discussions, es pot fer l’observació de
concomitàncies entre vocables ibers i arrels basques actuals. S’en poden
esmentar unes quantes, a títol d’exemple.
Nom iber
Arrel basca
----------------
----------------
Iber (riu) Ibar :
Vall ; ibai : riu
Lor-Llor-Lauro (Sant Boi) Lore
: flor
Bétulo Beltz
:negre (riu negre)
Bolscan o Belscen : negres
Laia
Laia : pala
Laietans: llauradors
Salduba Saldo :
abundant (riu ple)
Indika (Emporion)
Indirka : violent (mar brau)
Tarakonsalir Salir :
compravenda o comerç.
Arse (Sagunt) Artzain : pastors
d’ovelles.
Ausa (Osona)
Auzo : veinat
Telobi (Vendrell)
Teila : teula - Teuleria
Adarró (Vilanova)
Adar : branca
Subur (Sitges) Suburd : calent
Saitabí (Xàtiba) Saizulo : paratje
de vultors.
Elx
Eliz : comunitat.
Zertosa (Tortosa)
Zertu ; final riu
Irtir (sufixos) Irtir :
sortides
Mandoni Mendi
On : montaña bona
Es pot fer una relació extensa
de concomitàncies, però la qüestió dels números és quasi determinant, per que
els números tenen una importància cabdal en tot païs de comerciants, per que
els romans no van aconseguir acabar amb el sistema vigesimal íber, per que en
cap idioma s’utilitza la numeració d’un altre païs si s’en te de pròpia,
sobretot quan la moneda circulant és del que la compta i per que aquesta
numeració va perdurar al llarg dels segles.
I R C N H
Aquesta és l’epigrafia de les primeres
monedes de Barcelona. Es pot llegir Parceno,
Parzeno, Barceno o Barcino, a partir dels primers estudis del genial Gómez
Moreno. Tothom les sitúa en el Segle III aC. o anteriors.
La primera qüestió és la lectura de la
primera lletra, la ‘I’, que quasi tothom transcriu com a ‘B’ o ‘Ba’, com en el
cas de les monedes Barskunes. A aquest respecte, una primera consideració : en
l’alfabet iber del Nord o septentrional, la dicotomia entre les oclusives ‘B’
sonora i la ‘P’ sorda es decanta a favor de la ‘B’, la sonora (betacisme). Es
pot dir que els ibers pràcticament no conèixen la ‘P’. És un idioma “sonor”.
Existeix ‘Ba’,’Be’,’Bo’ i ‘Bu’, però no ‘Pa’,’Pe’,’Po’ o ‘Pu’. No hi ha la lletra
corresponent a la P. Només algun estudiós inclou la ‘Pi’ (semblant a la grega)
que normalment es llegeix ‘Bi’. Hi han altres monedes, a banda de la de
“Barceno”, que també van amb ‘B’, com Betulo o Abariltur, per no esmentar més
que dues. En l’idioma vasc s’ha conservat aquesta tendència. Hi ha el doble de
vocables que comencen per B respecte als
que comencen per P, a diferència del castellà, en que els que comencen per P
són més del doble respecte als que comencen per B.
Simplificant. Diriem que quan es va
construïr el Partenó (o millor, el Parzenó), els ibers pronunciàven i escrivien
Barzenó.
Sobre la segona lletra, la ‘R’ de l’epigrama
de Barceno, l’acord entre els tractadistes és pràcticament unànim, és una R.
En referència a la tercera consonant, la ‘C’
de Barceno, alguns transcriuen Barkeno, amb ‘k’, no sabèm per què. També
aquells transcriuen altres monedes com a Laiesken (laietanes), Ausesken
(ausetanes), Iltirkesken (ilerdenses) o Untikesken (empuritanes), quan ens
podèm decantar per Laiescen, Ausescen, Iltirkescen o Untikescen, si atenèm als
derivats que feien servir els romans respecte a altres tribus íberes, com
‘ilerdenses’ (amb s) o ‘segienses’ (també amb s).
Si la tendència ibero-romana posterior és pronunciar Barcino, és més congruent que els
ibers del Segle IV diguessin Barceno amb ‘c’ i no pas Barkeno amb ‘k’, que dona
lloc a etimologies anòmales.
En quant a la quarta lletra de l’epigrama,
la ‘N’, hi ha quasi total unanimitat entre els investigadors, com també aquesta
unanimitat és quasi absoluta respecte a la ‘H’ final de l’epigrama Barceno, que
és transcrita amb una ‘O’, com a Betulo, Iluro o Lauro.
Pensèm que els barcelonins del Segle IV aC.
pronunciàven Barcenó per Parzenó, en atenció a aquell Temple i que tres Segles
després el seu derivat serà Barcino o Civitas Barcinona, que és com la coneix
l’any 16 aC. l’Emperador Juli August.
DRACMA EMPORITÀ
MONEDA DE CORINT ENTRE 345 I 307 AC.
Totes les monedes anteriors amb Deessa i
Pegàs són gregues, com la moneda Barceno, de Barcelona i la moneda Tarakonsalir,
de Tarragona. Per tant, l’esment exclusiu de Emporion i Rodes com a ciutats
gregues s’ha de corretgir i estudiar més a fons. A la Península hi havia als
Segles IV i III aC. dos grups forts, l’ibèric, d’influència grega, que arribava
fins a Alcoi i Xàtiva i el tartessi,
d’influència fenicia, que abastava des d’Elx (L’Alcúdia) i Yecla (Cerro de los
Santos) en avall, cap a l’Oest. Hi havia diferències ètniques importants entre
ambdues cultures i també diferències idiomàtiques esencials, tant en la parla
com en l’escriptura. L’escriptura íbera era d’esquerra a dreta, mentre
l’escriptura fenícia era de dreta a esquerra, encara que hem de fer les
oportunes reserves sobre altres variants idiomàtiques conegudes a la Península,
com l’iber sudoriental, de difícil transcripció.
(A sobre, moneda de
Barceno)
TARRAGONA
IBERO-GREGA.
Podèm observar que la moneda de
Tarakonsalir, de ben segur de la ceca de Tarragona, és de la mateixa facció i
similar datació que les d’Emporion, les de Barcelona i les de Corint. El pegàs
pertany a una cultura totalment aliena al mon iber i és un atribut grec. Aquest
fet ens porta a una reflexió lògica. Al Segle IV aC. Tarragona podia ser també
Ciutat grega associada. El primer poblament íber era situat a prop del riu
Francolí, que en alguns indrets és denominat com a riu de Tarragona. Curiosament,
la paraula grega ‘taracón’ vol dir inquiet, en el sentit de revoltat, turbulent
o perturbador, tumultuós o destructor, que en algunes fases de l’època de
pluges li és adient al riu Francolí. Tarakonsalir voldría dir moneda de
Tarragona. Afegir que en basc es conserva ‘salir’ com a preu de compra.
Però encara hi ha un altre fet que demostra
que la zona de Tarragona també era associada grega. Tito Livi esmenta la ciutat
de Cal·lípolis, que, amb encert, molts sitúen a prop o al Sud de Tarragona. Les
excavacions entre la Ciutat Universitària de Tarragona i Salou semblen fer-ho
palès. El nom de Cal·lípolis (“Ciutat formosa”)
és grec, com també ho eren diferents ciutats gregues : la ciutat
homònima de Gal·lípoli, a prop d’Estambul, o la també homònima de Cal·lipolis,
a prop de Tàrent (Calabria). Ambdues van
ser fundades per els grecs.
LA PROVA
HISTORICISTA
¿Què diuen els historiadors i Arquitectes
clàssics sobre Barcelona? Només detalls, que de vegades són rellevants.
L’historiador grec Estrabó (n.58 aC.)
reconeix de forma indirecta l’existència d’un port a Barcelona, quan diu : “Des
de les columnes (d’Hércules, estret de Gibraltar) no hi ha bons ports, sinò els
dels laietans, el de Rodes i el d’Emporion”. És de creure que els dels laietans
sigui el port de Barcelona. Estrabó fa aquesta manifestació abans de que
l’Emperador romà Juli August ocupés Barcelona i, per tant, abans de la
construcció del Temple de Barcelona.
L’Arquitecte romà Vitruvi fa un estudi
academicista en els seus 10 Llibres d’Arquitectura, que era obra de text en el
seu temps. D’aquest espès treball es poden treure certes conclusions. En el seu
Libre IV, Vitruvi critica certs Temples romans que no s’adequàven a les normes
constructives gregues. Una d’aquestes normes era la relativa a l’ambulatori o
columnata que havia d’envoltar el Temple propiament dit o naos, en el cas dels
Temples grecs. S’en diuen Temples perípters. Alguns romans no respectàven
aquesta norma, essent d’especial referència la del Temple romà de Nimes i, a
casa nostra, el Temple de Vic. En ambdós casos, el Temple propiament dit o
cel·la arriba fins a la columnata lateral. No hi ha ambulatori, el que fa que
alguns tractadistes califiquin a aquestos com a Temples pseudoperípters. Al Temple
de Barcelona no queda cap rastre de que la naos o cel·la arribés a la columnata
lateral exterior, per que les columnes eren totalment exentes quan van ser
localitzades al Segle XVI, sense resta alguna de pedres de la naos.
Encara hi ha més raons, derivades de
Vitruvi. Una de les seves crítiques és referent als Temples romans que no
respecten la norma de que el nombre de
columnes laterals sigui més del doble de les columnes frontals. Dit d’una altra
manera, si les columnes frontals són 6, les laterals han de ser 11 com a mínim.
O be en el mateix cas : si els intercolumnis frontals (espais entre columnes)
són 5, els intercolumnis laterals seràn 10. Per una qüestió purament estètica.
A través de diferents estudis, sabèm que el
Temple de Barcelona tenia 6 columnes frontals per 11 laterals (Temple
hexàstil), el que segueix les normes gregues. I era perípter. Tot indica que era un Temple grec.
L’historiador romà Avié del Segle IV dC. va
ser un prolífic recopilador d’històries antigues, recollides en bona part en la
seva obra Ora Marítima. Entre aquestes històries, una d’elles correspon al
Segle VI aC. Amb totes les reserves, s’ha de dir que el relat primitiu
s’atribueix al grec Eutimenes, que va residir a Massalia (Marsella) quan era
una colonia grega. Entre altres ports, Aviè parla dels llevantins de la Península
i, en un determinat paràgraf esmenta les “Riques Barcelones”. No seria
d’estranyar si Barcelona tenia un Temple grec d’aquelles dimensions i unes
Avingudes com les que servien d’eixos de la Ciutat. Un simptoma de riquessa
seria l’existència d’un Temple.
L’historiador romà Tito Livi (59 aC.-17 dC.) esmenta en la seva obra als
laietans com habitants de la costa de Barcelona, però no parla de romans com a
ocupants d’aquest territori.
El geògraf Ptolomeu (100 – 170 dC.),
d’origen greg i de la Ciutat que porta el seu nom (Ptolemaida), emigrat a
Egipte, també fa esment dels laietans, el que indica que aquest antropònim va
perdurar al llarg dels Segles, cosa que fora difícil sense una gran Ciutat.
L’historiador Pomponi Mela (finals Segle I
aC.- 45 dC.), nascut a la Península, a Algecires, en la seva obra “Corografía”
inclou un paràgraf en el que sitúa la “Costa Barcino” entre Baetulo (Badalona)
i el “Rubricatus” (riu Llobregat), annex al Mont Jovis (Montjuic). Aquesta
referència al Mont Jovis és molt significativa, ja que la designació és en el grec Jovis i no en el més modern i
romà de Jupiter (Jovis Pater), amb la que els romans van designar certs Temples
itàlics, com el de Agrigent (Temple de Jupiter Olímpic).
El conjunt de les fonts consultades es prou
clarificador com per que es pugui afirmar, abans que negar, que Barcelona va
ser Ciutat grega associada dels ibers laietans i que el seu Temple era grec, no
pas romà.
No passarà molt de temps des de les
emissions de monedes amb epigrafia Barceno per que a Barcelona circulin monedes
d’altra tipologia. Desapareix el Pegàs bèlic, que ve sustituït per un genet a
cavall, amb palma, que es pot considerar un signe de pau, mentre que a l’anvers
la Deessa Atenea es canviada per una testa viril diademada.
El canvi és tan sustancial que no pot passar
desapercebut. L’epigrama ara és “Laiescen”, que sustitueix a Barceno, encara
que sabèm que el nom de Barceno no desapareix per a designar a la Ciutat de
Barcelona. Ara, l’atribut de la tribu no és una Deessa, sinò un home i el genet
representa a un militar íber, com en altres regions i altres monedes d’Iberia.
Ja no és igual la relació de Barcelona amb Empúries i Roses. De ben segur, cap
el 218 aC., la victòria de Roma en la Segona Guerra Púnica va canviar les
relacions de poder, establint la preponderància dels romans, tant a Barcelona i
Tarragona, com a Emporion.
Dit d’una altra manera, Barcelona va deixar
de ser ciutat associada grega.Deixa d’encunyar monedes amb el nom de Barceno i
passa a encunyar-les amb l’epigrama dels laietans.
LA NOVA MONEDA
LAIETANA TROBADA
Fa poc temps uns
submarinistes belgues van localitzar en el mar del Port de la Selva les restes
d’un vaixell de l’època ibero-grega. S’en van emportar el seu contingut, entre
el qual unes àmfores.
Després, pels
submarinistes catalans hem pogut saber que els belgues no ho van prendre tot.
Al vaixell hi havia, en un lloc estratègic i ben amagat, una moneda que,
degudament examinada, era un dracma laietà, idèntic a altres coneguts i
identificats des de fa molts anys.
Per tant, la
troballa no tenia res d’especial, com no sigui que era, posada a propòsit, en
un vaixell naufragat, de fa uns 23 segles. Això la constituía en una peça
diferent.
Els
submarinistes belgues no l’havien localitzat per que era a la base de les
restes del màstil, que per a ells no tenia interès econòmic.
El navili s’ha
considerat ibèric…Preguntèm : o grec? Ja en parlarèm, però ara es pot avançar
que la ubicació d’aquesta moneda pot demostrar fets molt significatius.
Que el vaixell
devia estar construït o restaurat a les dressanes de Barcelona o ports laietans
de la comarca.
Que al Segle II
aC. a Barcelona s’encunyava moneda laietana.amb grafia ibèrica i l’epigrama “Laiescen”.
Que aquesta
moneda laietana havia vingut a sustituïr una altra moneda de facció grega, del
Segle III aC. amb la llegenda de Barcino o Barceno.
Per altres
mitjans sabèm :
Que Barcelona va
ser una de les Ciutats-Estat gregues de la Mediterrània, del mateix temps que
Emporion, Rodes, Agazé (Agde), Marsella, Siracusa, Agrigent, Tàrent, Atenes,
Corint o la Rodes grega.
Que Barcelona
era ciutat dels laietans, que ocupàven tot el litoral, des del Llobregat
(Lauro-Llor-Sant Boi), passant per Barcelona (Barcenon), Bítulo (Badalona),
Iluro (Mataró), fins a Blanda (Blanes).
Que tant a
Lauro, com Barcenon, Bítulo, Iluro o Cosse (Tarragona), s’encunyàven monedes amb llegenda en alfabet ibèric, al mateix
temps que a Emporion i Rodes s’encunyàven dracmes amb llegenda grega.
Que totes les
monedes laietanes del temps tenien a l’anvers una testa viril a la dreta i al
revers un cavall piafant (potes davanteres aixecades), i genet amb palma.
Que la testa
viril no sabèm a quin personatje pot
correspondre, però de ben segur ja no és un Deu grec.
EL TEMPLE, AL MONT TÀBER
Els grecs o
greco-ibèrics van construïr a Barcelona un Temple, Partenon o Barcenon,
paral·lel a l’actual Carrer de l’Argentería i a la façana de l’actual edifici
de la Generalitat, amb frontó a l’actual carrer del Bisbe.
¿Cóm s’arriba a
aquesta conclusió?
Part dels
arguments deriva de qüestions que poden ser epigràfiques, documentals,
numismàtiques o arquitectòniques. Altres són proves negatives.
Per als grecs,
el lloc adequat per a construïr un Temple dedicat a un Deu o Deessa, era sempre
sobre una elevació del terreny, per que es pogués visualitzar des de tot arreu.
Sobre tot, des del port.
Aquest lloc
ideal era la petita elevació que després es dirà Mont Tàber, designació d’inspiració en el
Mont Tabor de Galilea (Palestina), lloc de culte que compartien tant els jueus com els primers
cristians. La diferència era d’altitud,
que en el cas del Mont Tàber barcelonès és de escassos 17 metres, dels quals
deriven els diferents carrers que es diuen Baixada…
CIUTAT IBERO-GREGA DE BARCELONA
Aquesta és la
reconstrucció gràfica de la Barceno íbero-grega al Segle IV aC.. Encara no hi
ha muralles en la primitiva Ciutat, però ja existeix el Partenó. Dues vies
perpendiculars menen al Temple. Són les actuals Baixades del Bisbe i de la
Llibretería Per sota del Temple, la Baixada de Santa Eulalia porta a la “zona
industrial” íbera, actual subsòl de la Plaça del Rei. Altres Baixades eren la
de Sant Miquel, Santa Clara i Baixada de Viladecols. El nom de ‘baixades’ ens
indica ben a les clares per que la Ciutat es va dir Mont Tàber, encara que fos
un monticle d’escasa elevació, 17 metres.
Per sobre del
Temple, un incipient poblat jueu o fenici.
Barcelona no
tenia muralles, com no les tenien Atenes, Olimpia, Agrigent, Tàrent o Siracusa.
Per altra banda,
a la pujada del Castell de Montjuic es pot observar un altre poblat iber i, per sota d’ell, al
Poble Sec, hi havia unes enormes sitjes,
que van ser descobertes fa pocs anys. En les excavacions es van trobar
ceràmiques de diferents èpoques, entre d’elles ceràmiques gregues dels volts
del Segle IV, el que indica l’entroncament entre Barcelona i els grecs.
La muntanya era
la que Pomponi Mela va anomenar Mont Jovis, que també demostra la relació amb
els grecs.
PLAÇA DE RAMON BERENGUER III.
LA PRIMITIVA
BARCELONA IBERO-GREGA.
Si observèm la
fotografia podèm comprovar que les muralles del Segle IV dC. disposen d’uns
arcs que sostenen la Capella de Santa Àgata. Hi ha una explicació per a aquest
fet. Fins al Segle II, Barcelona no disposava de muralles. Per tant, aquest
plana era contínua, existint una pujada que menava al que hem anomenat Temple
de Partenó. A l’inici de la pujada hi havia diferents instal·lacions, que
actualment són al subsol de la Plaça del Rei (Museu municipal). Quan es van
construïr les primeres muralles, es van deixar uns accessos a aquella part del
poblament ibèric, que són els forats dels actuals arcs que s’observen a la
fotografia. Quan en temps romà es van reforçar i realçar les muralles i es van
construïr torres en tot el circuït, entre dues d’aquestes torres es van
mantindre els arcs, sobre els que Segles després es va aixecar la Capella de
Santa Àgata.
PRIMERA MONEDA CONEGUDA : EL LLEÓ DE LIDIA.
L’INVENT DE LA
MONEDA.
¿Cóm s’arriba a
la moneda rodona?
Sabèm com es va
inventar la moneda , que els grecs van anomenar dracma, equivalent a l’anterior
‘dragmé’ o manoll de llavors, quan encara es practicava el bescanvi o truca.
Les primeres
transaccions en unitats-valor les van fer els egipcis, els jueus i els fenicis
en lingots d’or o argent, en els que després es van fer encunyacions que
determinàven el seu pès. Degut a les dificultats d’us o moviment, més tard es
va utilitzar una mena de mongetes o pepides, que es podien perdre amb relativa
facilitat.
Al Segle VII aC.
alguns comerciants de la comarca de Lidia (Anatòlia) van laminar aquestes
mongetes, que van adquirir un aspecte ovoide irregular, primer sense cap
encunyació, però acte seguit les van
arrodonir (de vegades amb poca fortuna) i les van encunyar per l’anvers i el
revers.
La primera
moneda encunyada coneguda és l’anomenada moneda del lleó, emesa a Lidia (actual
Turquía) cap el 600 aC., que en el revers
és incusa o de pepides incrustades. Les posteriors acostumen a tenir per l’anvers el cap d’un
moltó o un peix, per que aquest devia ser el motiu del negoci o de la
transacció dinerària. Pel revers, trobèm un quadrat incús (incrustat-gravat al
buit), que pot correspondre al valor de quatre de les antigues mongetes.
Al Segle VI
l’idea del poder de cada Ciutat-Estat porta a un enaltiment de la seva
simbología, començant a emètre-s dracmes amb testes virils de Deus o Deesses
representatives de cada Ciutat-Estat, mentre al revers hi ha essers mitològics, com Pegasos (cavalls
alats), faunes o sàtirs (mig home-mig animal), sirenes (primer amb cua d’au ;
després amb cua de peix) i un llarg etcètera.
Les variacions entre els fenicis, els
foceus, els doris, els corintis, els púnics i els altres pobles són minses i
aniràn sortint successivament.
LA UNITAT MONETÀRIA INTERNACIONAL
Durant segles,
al menys del VII al V, el dracma grec és pràcticament la moneda preferent de
transaccions comercials des de Crimea fins a Gades. Del mateix temps són les
monedes fenícies d’Arados, Tiro i Biblos, que tenen una factura i contingut
totalment diferenciat dels de les gregues.
Les primeres
monedes que es poden atribuïr als grecs jonis de la Dórida (Costa d’Anatólia),
amb un quadrat incús en el revers, són del Segle VI aC., però ja tenen la
perfecció necessària com per a poder-se afirmar que les primeres havien de ser
del Segle VII aC. , similars a les del lleó de Lidia.
El domini
monetari grec era quasi absolut. El dracma era la moneda forta, homologada a
tota la Mediterrània. Tot aquest moviment monetari corre parell amb el comerç
internacional grec, que implica en concret a la costa llevantina d’Iberia :
creació d’establiments comuns íbero-grecs a tota la costa, que comporta
dressanes per la reparació dels vaixells o per la construcció de nous vaixells,
tasca en la que van participar indistintament els ibers i els grecs.
Hi ha una certa equidistància entre els establiments, el
que representa una organització comercial sistemàtica. Els grecs es troben
muntada bona part d’aquesta xarxa, com ho demostren les grafies íberes de les
monedes, tant laietanes, cossetanes o edetanes, fins a Saitabí. Els ibers
sabien comerciar, tant o més que els grecs.
TEMPLE D’HERA, A OLIMPIA.
LA RELACIÓ ENTRE
EL PODER, EL DINER I ELS DEUS.
Aquesta relació
és palmària durant el Segle V aC., el que es diu el Segle de Pericles.
Un dels primers
monuments que ens han arribat és el Temple d’Hera, a Olimpia, construït cap el
600 aC. Quan l’escultor i Arquitecte Fidies el va contemplar, va saber de
seguit que allà hi havía negoci.
Fidies va ser un
gran comerciant, tant a Olimpia com Atenes. Va convèncer al poder d’Atenes
d’esculpir una gran estàtua d’or, segons alguns, de 1.200 kgs. d’or i 12 metres
d’alçada, dedicada a la Deessa Atenea Partenos, però també va saber originar
enveja en la Ciutat d’Olimpia.
En aquesta
darrera ciutat i per al seu Temple va promoure una nova gran estàtua d’or i
ivori, dedicada al deu Zeus.
No sabèm en què
devien pensar Pericles i Fídies quan promocionàven aquests disbarats, però sí
sabèm que Pericles va tenir greus problemes econòmics per llençar-se a
aventures bèl·liques.També coneixèm les monedes d’or i argent amb que devia
cobrar Fídies, gregues o procedents de
Lídia (Asia Menor, actual Turquía), que estàven també dedicades a Deus, com
Atenea o Apol·lo.
Fidies hagués
pogut tenir una idea més genial i més lucrativa : dedicar aquell or a una
política monetarista orientada al comerç mediterrani, com es produiría durant
els segles IV i III aC. a Sicilia, Calàbria i la costa catalana.
S’ha de
comprendre que les Ciutats gregues no tenien idea de pertànyer a un Estat comú.
Elles mateixes eren Ciutats-Estat, que no estàven confederats. De consú, patien
enfrontaments entre elles, molts cops amb motius monetaris, la dominació a
través de les monedes o pels endeutaments entre les diferents Ciutats.
LA MONEDA
IBÈRICA
Aquí les
diferències són esenciales respecte al que hem
esmentat amb anterioritat. Hi havia uns criteris més utilitaris, que es
poden percebre en les monedes catalanes de l’època.
Barcelona va
emetre unes monedes en alfabet íber, amb llegenda BARCENO o Barcenon i tipologia
grega (que competien amb les de Emporion i Rodes) i altres amb llegenda
LAIESCEN, d’esprit iber, que competien amb les de Cosse (Tarragona), Lauro
(Llor-Sant Boi), Betulo (Badalona) o Iluro (Mataró), també amb llegenda i
alfabet iber.
De totes han
quedat exemplars. Les monedes de Barcenon les van trobar a Vilanova i la Geltrú
(poblat iber d’Adarró) i a Montjuic; les
de Laiescen en el poblat iber de Montjuic i ara en el vaixell enfonsat a Port
de la Selva.La majoría de tractadistes opinen que les de Barcenon són del Segle
III aC. i les de Laiescen del Segle II aC. Una de les conseqüències de la seva
localització és la següent : les monedes de Barcelona circulàven per tota la
costa, com les altres de les poblacions veïnes. Però no anàven més enllà. No
s’en troben als ports del Sud de la Península ni als del Sud francès.
Això ens porta a
parlar d’un nou tema.
ELS IDIOMES DE
BARCELONA L’ANY 400 AC
Una qüestió
prèvia. A partir del 600 aC. no es pot saber quin idioma parlava Homer, per que
no es conserva l’original de l’Ilíada, sinò només algunes refundicions
posteriors. Se li atribuia la patria jonia i és versemblant que si la seva
primera obra és sobre Troya (Ilion), el seu
lloc de naixement fos a la costa de Turquía, a prop d’Esmirna. En
aquella costa els jonis es van barrejar amb els doris.
A partir del 500
aC. (Segle de Pericles) sabèm, a través de les monedes circulants, que la
llengua grega estava bastant unificada,
ja que la majoria de les monedes tenien llegendes en un sol alfabet, però
altres eren anepígrafes (no tenien llegenda), com algunes jònies o les de
Corint, que són les més primitives. Aquesta circumstància pot indicar que
parlàven un idioma o tenien un alfabet
diferent del grec, com alguns han demostrat.
ALFABET FENICI
Els fenicis o cananeus, ja implantats de més
antic a la Mediterrània, tenien un idioma i un alfabet incomprensible per als
grecs, més proper a l’hebreu o l’arameu. Sabèm que els fenicis i els seus
parents, els púnics, comerciàven a la Mar Mediterrània amb els grecs. Les
transaccions eren signades en els dos idiomes, el púnic i el grec antic, com
resulta palpable per els denominats Cippi de Melqart, o pedestals inscrits
trobats a Malta.
Inclús entre els
fenicis, els hebreus, els arameus i els púnics (malgrat tenir un alfabet
similar amb lleugeres variacions), les diferències idiomàtiques eren de molta
consideració, amb necessitat de traductors.
El problema
s’agreujava en el tracte d’aquestos amb els pobles grecs, començant pel
problema de l’escriptura, ja que tots els primers escrivien de dreta a esquerra
i per a més dificultat encara, eren idiomes consonàntics, a diferència del
grec. Només se salvàven en part d’aquestes dificultats els jueus, que molts
cops van fer de traductors.
LA TORRE DE
BABEL DE BARCELONA
El Segle V
Barcelona és una Ciutat cosmopolita. Aquí es parla multiplicitat d’idiomes.
L’idioma iber del Nord, el del Surest de la zona llevantina, el dels
comerciants tartessis, el dels etruscs, els diferents idiomes foceus, doris,
jonis, el fenici o cananeu clàssic, el púnic-cartaginès, l’arameu, l’hebreu,
aquell incipient llatí…
Malgrat aquest
batibull, la que predomina és la faràndula d’aquells grecs del Segle de
Pericles, un home amb desitjos i
ambicions imperialistes. Un dels primers bojos de la Història de la Humanitat
que nolieja 300 vaixells trirremes de
guerra.
¿Què se li havia
perdut a Pericles per aquells mons de Deu? Els historiadors el magnifiquen,
sobre tot quan es queden bocabadats en presència dels seus Temples, dedicats a
unes divinitats que després van ser menyspreades i els seus temples anorreats.
LA BARCINO DE
LA LITERATURA
Es pot afirmar
amb certa rotunditat que els ibers del Segle V no sabien parlar ni escriure cap
dels idiomes grecs. Salvant certes excepcions. Per exemple, alguns jueus
residents a Ibèria, sobretot els que tenien afeccions literàries o els que
havien comerciat des de sempre per les illes del Mar Egeu o del Mar Jònic,
posèm per cas. O aquells ibers que feien negocis amb els grecs d’Emporion o la
Rodes catalana.
Es comprensible
que al mateix temps que les monedes d’Emporion o Rodes portessin llegenda en
grec, ja que eren colònies gregues, les monedes iberes de Saitabi (Xàtiva),
d’Arse (Sagunt), de Cosse (Tarragona), de Lauro, Betulo o Iluro adoptéssin l’alfabet i
l’idioma iber septentrional, ja que devien ser només ciutats associades. Com les monedes de Barcelona.
L’utilitarisme
comercial de l’idioma iber, amb poca tendència a la fabulació d’altres indrets,
fa que entre els catalans de l’època no proliferi la literatura, encara que sí
són abundossos els contractes comercials. Tenim constància d’ells en els ploms trobats
al llarg dels païssos catalans, com són el plom d’Ullastret en iber i el molt
primitiu d’Empúries en grec, el plom d’un contracte a Pech Mahó (Sigean), en
dialecte jònic de Focea, el contracte de l’Orlei (Vall d’Uixó) i uns quants
més. Per cert, a Pech Mahó es va trobar un altre plom contractual redactat per
una cara en grec i per l’altra en etrusc, el que demostra que també els etruscs
van rondar per Iberia. L’helenització d’altres zones que no eren Emporion i
Rodes es demostra en el plom de la Serreta d’Alcoi, que te grafia mixta, en
grec i ibèric.
Es a dir, davant
la fanfàrria, la faràndula i l’esoterisme grec, a la costa catalano-llevantina
imperen criteris més utilitaris. No tenim fabulacions sobre Deus, semideus ni
herois mitològics. No es conserva cap text literari ni memòria de cap poeta o
dramaturg. No hi ha èpica patriòtica ni personatjes redemptors. El buit és
notable. És el llevant iber àcrata o iconoclasta. La única representació divina
és la de les monedes de Barceno, Emporion, Rodes o Cosse.
A la zona Sud, a Tartessos (d’influència
fenícia) les figures femenines en escultura tampoc són deesses, a diferència de
Grècia. A la zona de contacte amb Tartessos són Dames. Com la Dama d’Elx, la de
Baza, la Matrona de la Serreta d’Alcoi o les tres Dames del Cerro de los Santos
(Albacete). Ni tantsevol a Catalunya la molt primitiva figura de Gavà, exhibint
els seus atributs femenins, es pot considerar una Deessa.
Hem d’observar amb deteniment les monedes
gregues i les monedes íberes. Les primeres ostenten tota la faràndula de Deus i
semideus, Apol·lo, Zeus, Saturn, deesses com Minerva, Atenea Partenos, Atenea Áfea o Hera, essers mitològics,
pegasos alats, faunes, sàtirs, nimfes, sirenes, òlibes o hidres. Per contra,
les monedes íberes tenen la mateixa utilitat comercial que les gregues, però en
elles la representació iconogràfica és més senzilla : a banda de les d’Atenea o caps adults de testa viril,
com a molt amb una diadema, que pot representar a un dirigent de cada Ciutat i
cavall al trot i genet amb palma, símbol de pau.
L’OPRESSIÓ DEL PODER SOBRE ELS IBERS.
Aquest quadre de
l’autor és una alegoria. Les restes de la farga ibèrica de Les Guàrdies (El
Vendrell) van desaparèixer de forma absurda, al ser travessades per l’Autopista
Pau Casals. Però els ibers sempre van haver de patir l’opressió d’uns o altres.
Els que menys es van fer notar, els grecs, malgrat ser la seva cultura tan
diferent de l’íbera. La fantasia grega, contra l’utilitarisme iber.
El mon iber és
utilitari ; pensa, sobretot, en el negoci.La seva màxima expressió són els
contractes que hem indicat, en plom o bronze. Es pot destacar l’indústria de la
costa catalana de les fargues, com els forns de ferro de Les Guàrdies
(Vendrell). Els historiadors grecs i
romans van manifestar que les espases íberes eren millors que les romanes. No
ho deien d’oida, sinò de primera ma, per que el grec Polibi va estar a Numància
el 133 aC. amb Escipió l’Emilià i va poguer observar en acció tant les espases
gladius com les falcates, i els mateixos elogis van fer l’itàlic Tilos de
Siracusa o l’historiador grec de Sicília Diodor, en temps de Juli Cèsar. I això és aplicable a les eines de ferro
agrícoles de Llevant, com les de Moixent. També és destacable la indústria
ceràmica íbera, procedent de forns com els de Tomoví (Vendrell), de la Idíada
(La Bisbal del Penedès) o Sansuies (Montmell). La ceràmica íbera no és
llampant, a diferència de la ceràmica àtica o grega, per que aquí només prima
la utilitat, com ho demostren els milers d’àmfores d’oli i vi, sortides de
Tomoví, les restes apilades de les quals actualment formen una enorme muntanya
al Port romà d’Òstia.
L’EQUIVOC NOM
D’IBERIA.
Llegit en un destacat especialista: “Estrabó
i Apià van denominar Iberia al territori de la Península Ibèrica”. També diu :
“Ibers : és com van denominar els antics escriptors grecs a les gents del
Llevant i Sud de la Península”.
Això no és exactament cert. Els escriptors
grecs parlàven de certs llocs de la Península, on hi havia ibers. Enlloc diuen
que al Sud de la Península hi hagués ibers. Alguns hi podia haver, però no era
terra d’ibers, si s’entén Sud per la major part d’Andalusía.
Abans hem
intentat explicar el caràcter pràctic dels ibers, amb poca tendència a la
fabulació, amb el seu tarannà comecial. Aquest esprit lluitava amb la forma de
ser dels grecs, dels foceus, dels etruscos i, sobre tot a partir de l’any 0,
amb la dels romans.
Alguns han
volgut ubicar geogràficament la cultura íbera, tasca realment difícil.
S’acostuma a fer un capmàs dels pobles de la Península ibèrica des del Segle VI
aC. fins al Segle I de la nostra Era. En certes publicacions molt
especialitzades, sota el títol de “Els Ibers” s’inclou un batibull de
manifestacions culturals, englobades en un sol context. Els criteris són
uniformitzadors : tot a la Península és una mostra de cultura íbera.
Per exemple,
sota el concepte “Ibers” es parla de la cultura meridional o sudoccidental de
la Península, de la cultura llevantina i de la septentrional. Se li dona als
ibers un mèrit cultural que no tenen. Es fa una amalgama, un pupurri, de
vegades incomprensible. Hem de reconèixer que alguns tractadistes ho fan molt
be, saben nedar i guardar la roba. Volen quedar be amb tothom.
Aquest fenòmen
és tant o més destacable quan es parla, per exemple, de la Dama de Baza o de la
Dama d’Elx, quan es comenta la imagineria de Porcuna o quan s’estudia l’art
escultòric de “Catalunya”. Es diuen les coses de tal manera, d’una forma tan
psicodèlica, que no podèm arribar a saber si les imatges de Porcuna són íberes
o tartèssies. En tot un text de varis folis es barrèjen amb tanta displicència
les paraules íber, tartessi (inclús fenici), cultura meridional o llevantina,
que qualsevol estudiós pot adaptar-les als seus esquemes. Al final no sabèm si
l’escultura del guerrer vencedor, a peu del seu cavall, enfront del guerrer
caigut i vençut, és una escultura íbera, tartessia, fenicia d’influència grega
o “autònoma”de la Zona de Llevant. El confusionisme amb els tartessis és
majúscul.
Cal prendre
partit, no seguir en la indefinició, que no obliga a res. En definitiva, no ens
juguèm cap prestigi en el cas de que poguèm establir criteris clarificadors.
Un d’aquestos
criteris seria : els ibers no tenien una cultura pròpia, com no sigui la de les
pintures rupestres de les “Capelles Sixtines”del Neolític. El seu èlan vital no
els portava cap a la imagineria ; es podria dir, amb Unamuno, “que inventin
ells”, els altres.
Si els ibers
haguéssin estat autors intelectuals de la Dama de Baza o la Dama d’Elx, la
pregunta sorgiria quasi de forma immediata : ¿per què a “Catalunya” no hi haurà
en el futur més constància d`aquests fenòmens escultòrics? No és que els ibers
no en sàpiguin. És que no li donen importància. La màxima expressió escultòrica
és a Iberia la del genet o la magnífica testa viril de les monedes laietanes.
La moneda sí que és important per als ibers negociants. En aquest sentit
superen a les monedes gregues o focees.
En canvi, el
conjunt escultòric de Porcuna (un qualsevol d’ells) ens col·loca en un altre
context, que, si hem de triar, és plenament tartessi o fenici. El Mestre de
Porcuna ha de conèixer la realitat física de l’escultura grega i, en molts
aspectes, intenta millorar-la. El concepte de “moviment” és la superació de
l’art. Sense exageracions. En molts aspectes, el Mestre de Porcuna iguala o
supera als Mestres grecs, es diguin Fídies o com es diguin. L’autor de la Dama
de Baza, al qui atribuirèm origen tartessi, és un innovador, és un dels primers
que seu en el tron a una mare, sigui de condició superior o inferior. És una
dona del poble, no és una deessa grega que segurament periclitarà amb el temps.
El concepte tartessi o fenici és el que perdurarà, si s’ens permet dir-ho de
forma esquemàtica.
El contrari del
que passa amb l’art iber - “català”, que ni és iber ni català. Per exemple, la
Venus de Badalona o l’Escolapi o Asclepi d’Empúries. Com aquí tenim una barreja
de races o ètnies, han de ser els grecs i romans els que inventin o practiquin
l’art escultòric, per que entre grecs i romans predomina l’idea de la
imagineria. Però amb el temps, la dona íbera no tindrà voluntat de Venus ni
l’home iber tindrà afany d’Escolapi.
ELS IBERS
COMENCEN A APRENDRE LLATI
Durant Segles, al menys des del Segle VI
fins al III aC., els romans conèixen les seves limitacions territorials. El
romà és un poble més de la Mediterrània, dominada pels diferents pobles grecs i
les diferents varietats fenícies. Els íbers són dominadors de bona part de la
Península. Potser no s’ha fet prou afermament d’un fet palpable. La Península
disposa durant Segles de dos eixos vertebradors, els grans rius, l’Ebre i el
Betis (futur Guadalquivir). Sense falses senyes identitàries o afanys patriòtics
regionalistes, no és en va que la majoria d’historiadors anomenen Ibèria a la
Península, per que el riu Ebre és el bressol més arcaic, per raons òbvies de
trànsit humà. Però el riu Betis no li va a la saga, des que els fenicis de
Tartessos van saber de l’existència de mines certament importants a prop del
riu. Les conques dels dos rius conformen una mena de línia divisòria entre les
dues cultures. En l’àmbit mediterrani-llevantí aquesta línia estaria situada entre
Alcoi (Iberia), on el bronze de la Serreta te caracters grecs i Elx, que
pertany a l’àrea de Tartessos - Fenicia. Ambdós sistemes elaboren el seu idioma
i el seu alfabet.
Un serà l’idioma i l’alfabet de Tartessos,
variant del fenici.
L’altre serà l’iber, be el meridional o el
septentrional, aquest més desenvolupat. L’idioma iber té les seves arrels en el
riu Ebre, des del país vasc, més en concret, des de Reinosa (Cantabria) fins a
Tortosa. De forma predominant, tota la riba esquerra del riu Ebre. En tot
aquest territori es parla un sol idioma durant Segles : l’iber. Amb un mateix
alfabet, que els bascos i els catalans encara podrien estar utilitzant, si no
fos per l’influx del llatí.
Aquest influx és molt esporàdic des de
finals del Segle III aC. i ens arriba a través de les guerres entre
cartaginesos i romans. Es plasma en episodis com el de Lleida (218 aC.), en que
els ibers-ilergetes fluctúen entre suports successius als romans o als
cartaginesos.
ESCULTURA D’INDÍBIL I MANDONI A LLEIDA
A través de la literatura bèl·lica disposèm
dels dos primers noms de personatjes ibers cap el 218 aC. El seu contacte amb
els romans farà que hagin d’assolir rudiments d’aquell idioma, “bàrbar” per a
ells, en un alfabet que els hi és totalment aliè. Indíbil haurà d’aixecar el
pulgar, per indicar el número 1, quan parli amb Cneo Escipió. Ell diu ‘ban’ quan Escipió diu ‘unus’ i així successivament
‘bi’, ‘irur’, ‘laur’ o ‘bors’ per ‘duo’, ‘tria’, ‘quattuor’ o ‘quinque’, quan
es refereix a les brigades de cavallers o turmes amb els que el pot ajudar
contra els cartaginesos. Es a dir, els ibers utilitzen la mateixa numeració
vigesimal que els bascos actuals, o sigui, fins a vint.
L’iber ho te més fàcil quan canvia de
bàndol, per que amb la gent cartagineso-púnica-cananea-fenícia fa més Segles
que els ibers hi tenen contacte i ambdues parts conèixen bona part de l’idioma
iber meridional i del seu alfabet.
Els romans intenten consolidar-se entre els
ibers quan Cató instal·la una base militar a Empúries el 195 aC.
Com a conseqüència d’aquest experiment, els
romans no desaparèixen del tot de la Península, tant lluny de l’Ebre com a prop
de Lisboa (Olisipó o Olisibó), en que els trobèm de bell nou enfrontats als
cartaginesos de Viriato entre el 155 i el 147 aC.
O en un altre episodi a prop de Soria
(Numància) el 143 aC. Els romans no demostren una gran intel·ligència tan lluny
de les seves fronteres. No aconseguèixen crear una xarxa ni de bon tròs
mitjanament comercial, per que els ports de la Mediterrània estàn col·lapsats
pels ibers del Nord i els grecs d’una banda i els íbers del Llevant i els fenicis per l’altra. La seva moneda no
te cap influx en les transaccions, per que ells no aporten res a canvi, ni
tecnologia ni excedents.
En aquest estat de la qüestió, l’idioma
predominant a la costa llevantina és l’iber i els epigrames de les monedes
estàn en aquest idioma, com les monedes de Barceno o les de la comarca, les
laietanes, les cossetanes, les de Lauro, Betulo o Iluro, entre d’altres.
En cap cas es vol dir que el llatí no vagi
tenint una lenta penetració. Per exemple, se sap que alguns aragonesos de
Salduba (Saragossa), d’Egea (dels Cavallers) i altres estàn reclutats l’any 89
aC. per l’exèrcit romà, amb alguns ilergetes de Lleida. Aquestos darrers ja
porten noms romans, com a fills d’altres que porten noms ibers. Així consta en
un bronze trobat a Ascoli, a prop de Roma. Estèm parlant de 30 cavallers d’una
“turma” romana. No ens podèm estar de donar els seus noms i la regió de
procedència.
EL BRONZE D’ASCOLI
NOMS DE MILITARS
IBERS EL 89 AC.
1.- Salduba
(Saragossa) :
Sanibelser, fill deAdingibas. Ilurtibas, f. de Bilustibas. Estopeles, f. de Ordennas. Torsinno, f. de Austinco. 2.-Bagarenses : Cacususin, f. de Jadar. 3.-Licenses: Xxx f. de Sosimil. Xxx f. de Arsecel. Xxx f. de Elgaun. Xxx, f. de Nespaiser. 4.-Libenses : Bastugitas, f. de Adimels. Umarillun,
f. de Tarbantu. 5.-Suconsenses (Suconsa-ilergetes) : Belennes f. de Albenses. Atullo,
f. de Tantindals. 6.-Ilversenses : Balciadin, f. de Balcibil. 7.-Ilerdenses (Lleida) : Otacilius,
f. de Suisetarten. Fabius.
f. de Enasagin. 8.-Begenses (Becula-Ausetania) : Turtumelis,
f. de Atanscer. 9.-Segienses
(Egea) : Sosanidem,
f. de Sosinasae. Sosimil,
f. de Sosinasae. Urgidar,
f. de Luspanar. Gustarno,
f. de Biurno. Elandus,
f. de Enneges. Agianes,
f. de Benuabels. Nalbeaden,
f. de Agerdo. Arranes,
f. de Arbiscar. Umargibas,
f. de Luspangub. 10.-Enegarses (regió d’Egea) : Beles,
f. de Umarbeles. Turinnus,
f. de Adimels. Ordumeles,
f. de Burdo.
Aquestos cavallers ibers, mercenaris a les
ordres d’un Cap turmer romà, han de tenir prou coneixements de llatí com per a
rebre instruccions, més estant lluitant a Itàlia. Alguns adopten noms romans,
quan els seus pares encara tenen noms ibers.
IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA A “CATALUNYA”
Ha començat a produïr-se el canvi a Lleida.
Encara no a l’Aragó i al Païs Basc, on perdurarà l’iber durant Segles. Aquesta
introducció del llatí es fa més palpable a ciutats com Tarragona, Tortosa o
Barcelona. Els epigrames de les monedes deixen de ser ibers i passen a ser
romans. No caldrà més que observar les seves primeres monedes.
LA DIVINITAT
D’AUGUST
TEMPLE D’AUGUST
DE TARRAGONA
AUGUST, UN NOU DEU.
August, de la nova nissaga Júlia, és el
primer suplantador dels Deus grecs. El canvi es va fent paulatinament. Allà on
hi ha Temples grecs, com Empúries o Barcelona, lentament han començat a
desaparèixer. On no n’hi ha, com Tarragona, serà construït un Temple, no pas
dedicat als Deus, sinò al nou Deu, únic i populista. Aquest Temple tindrà
columnes més altes que les gregues i serà més ample, octàstil o de 8 columnes
en el frontó. Sobre un podi romà. Pujant pel carrer Major, la vista serà impressionant.
A l’escalinata de 17 graons que supera el primer desnivell s’hi afegirà la segona
escalinata davantera. Un dels pocs esquemes que es conserven dels grecs és el
de l’orientació del Temple, Norest-Sudoest i la col·locació del nou Deu dintre
de la cel·la o temple propiament dit, en el Norest. L’estàtua d’August
orientada cap el Circ. En realitat, l’orientació del Temple era la mateixa dels
seus coetanis de Mèrida i Èvora, per a ser més precissos, Nord-Sud al primer i Noroest-Sudest al segon. Esencialment, Nord-Sud.
TARRAGONA,
CAPITAL
Això de que els romans s’hagin decantat per
la suplantació dels Deus grecs i romans, a favor d’un nou Deu, és un lleuger
avantatje. És una forma de lluita contra la inflació teocràtica. Sense cap
necessitat, els romans ocupen territoris que pateixen aquesta inflació,
d’origen lidi, fenici o grec, als que s’havia afegit Roma. La verbositat romana
no te gaire a envejar de la xerrameca grega. Però elimina alguns dels factors
més estridents. Per exemple, aquelles inextricables lluites entre Poseidó i
Atenea o entre Heracles i la hidra. Ciceró va per altres camins, encara que
siguin tant o més grandiloquents. Ciceró és un redit de “bona familia”, donant
llissons a tort i a dret. Si fos tan progressista, hagués pogut condemnar
l’existència de personatjes tan inicus com Cató, a qui li era igual anorrear
Cartago, Numància o Empúries o nissagues com les dels Escipions, al llarg dels
Segles II o I aC. Si es fes la llista de tots els soldats desconeguts que van
patir les intemperàncies d’aquells redemptors, el llistat arribaria a la Lluna.
Per això és un petit alliberament que el
primer Emperador, en Juli August, intentés seguir per altres camins. Panem et
circensis. Nova cultura, la de Vitruvi, Pomponi Mela, Ptolomeu o Plini. Teatre,
Amfiteatre o Circ a Tarragona.
LA QÜESTIÓ MONETÀRIA
Desapareix l’embafament monetari del Segle
anterior, amb multitud de ceques operant simultàniament. A partir de
l’entronització d’August, canvien els simbols monetaris, sustituïts per la
testa de l’Emperador i el que es considera una mostra de propaganda política.
Al revers de les monedes hi ha un o dos llorers. Res de simbologia faunística.
August, en l’ideal del llorer protector de Roma.
TARRAGONA, PLENA OCUPACIÓ
Els Arquitectes romans del Segle I mostren
un estil i una intel·ligència fora del comú. El seu resultat és la plena
ocupació dels ciutadans de Tarragona, al menys durant dues generacions.
Dissenyen una ciutat que serà la segona de l’Imperi. El Circ és el seu centre.
Tot gira en torn d’ell. Amb visió de la jugada, planifiquen el Mercat o Foro
equidistant de la vella ciutat íbera i de la nova ciutat. El Teatre a prop del
Mercat i un Amfiteatre vora el mar. En molts aspectes, la disposició
urbanística és superior a la de Roma, on hi ha un excés de Temples, que
col·lapsen el centre urbà, la Civitas.
Comença la bombolla immobiliària, que
obligarà a la construcció de xarxa de clavegueram i d’aigua corrent.
L’AQUEDUCTE DE TARRAGONA
Aquesta és una bona mostra de l’esplendor de
Roma a Tarragona. Quan s’inicia la Ciutat, al Segle I aC. la primera obra
d’enginyeria dels romans és la canalització de l’aigua del riu Francolí a la
Ciutat, de ben segur una de les obres més destacades de l’antiguitat, ja que
consisteix en una xarxa d’uns 20 kilòmetres, salvant tota mena d’obstacles, com
aquest barranc de Les Farreres. Tarragona va ser una de les primeres ciutats
del mon que va tenir aigua corrent domiciliària. A la Península la seguirien
ciutats com Segòvia, Mèrida, Chelva o Almuñecar, amb els seus aqüeductes.
EL TEATRE ROMÀ
DE TARRAGONA
Va ser una de les primeres obres de Tarragona,
del temps d’August, primer Emperador romà (finals dels Segle I aC.). Situat a
mig camí entre la Ciutat i el Port, és a dir, entre les dues primitives ciutats
íberes, la megalítica dels turons i la portuaria. El Teatre va resistir durant
el temps del seus successors, Tiberi, Calígula, Claudi i Neró, de la nissaga
Julia, així com Vespasià, Tito i Domicià, de la nissaga Flàvia. Una de les
calamitats dels finals d’aquest període és deguda a l’emperador Tito, que va
desencadenar la destrucció del Temple de Salomó, només per motius ideològics,
causant l’holocauste jueu, la diàspora i l’èxode. Posteriorment, tota mena de
desgràcies van caure sobre Roma.
AMFITEATRE DE
TARRAGONA
Es pot situar en el Segle II dC.. dit de la
Pax Romana, es a dir, en temps de la nissaga Antonina, corresponent als
emperadors hispano-gals, com Nerva, Traià, Adrià, Antoní i Marc Aureli.
S’institueix l’adopció com a mètode successori. Alguns l’anomenen Segle d’Or,
sobre tot per que la religió deixa de ser determinant en la vida de la gent, no
hi ha falsos profetes i és respectat el mon i la cultura jueva, que tant va
patir el Segle anterior. Es el verdader Panem et circenses. A la vista d’això,
els ibers deixen d’utilitzar el seu alfabet i idioma, adoptant el llatí.
BARCELONA -
SEGLE I – VISTA DES DEL PORT
Aquesta és la Barcelona que troben els duovirs romans quan entren a la
ciutat, que els ibers laietans anomenen Barceno o Parzeno. Encara no hi ha
muralles. Estrabó diu que des de les Columnes d’Hèrcules (Gibraltar) no hi ha
bons ports, sinò el dels laietans, Emporion i Rodes. Aviè, parlant en temps
passat (el del periple massaliota) esmenta “les riques Barcelones”, el que
podria indicar l’existència d’un Temple com el Partenó.
TEULADA DEL
PARTENÓ D’ATENES
EL GRAN FRACÀS ARQUITECTÒNIC.
Milions de turistes visiten ara les grans
ciutats clàssiques, com Roma, Atenes, Corint, Olimpia i, davant dels seus
Temples i edificis públics destruïts, es fan fotografies per perpetuar la
memòria d’aquell gran espectacle de destrucció.
La imatge que queda, en definitiva, és la
d’un gran fracàs arquitectònic. No se salva cap dels seus Arquitectes, ni
Fidies ni Hermògenes, ni Ictini, com tampoc s’en surt Vitruvi, que se les
donava de savi.
Els que han estudiat a fons l’Arquitectura
clàssica i, en concret, els seus primers edificis, des del Segle X al VI aC.
poden arribar a la següent conclusió : els Arquitectes del Segle V, el Segle de
Pericles, havien de saber, per força, que els edificis que estàven dissenyant
no s’aguantarien.
¿Quin era el problema?
Només un : la cobertura de fusta dels seus
edificis. El problema de totes aquestes ciutats va raure en els seus
Arquitectes, cars i famosos. Milers i milers d’obrers i canters que durant
Segles van ser mortificats per un poder omnímode que els feia treballar en les
pitjors condicions, sota la fredor dels rigurós hivern o un sol de justícia.
Es considera un rècord que el Partenó
d’Atenes es construïs en 8 anys per uns 120 a 150 obrers especialistes. Si
procedím a multiplicar aquestes xifres per uns 100 edificis començats o acabats
durant l’època hel·lenística o romana republicana o Alt imperial, el resultat
pot esgarrifar a molts i disuadir-los de visitar les ciutats clàssiques.
Paestum pot començar a tancar els seus 40 hotels.
Tot això havien de saber-ho els Arquitectes
clàssics, per que ja en temps de Fídies el Temple d’Halicarnàs havia començat a
caure i no tant sols per les malvestats dels grecs. El mateix Fidies s’hagués
pogut evitar aquella boutade del frontó del Partenó, les lluites absurdes entre
Atenea i Poseidó, que tant d’esforç li devien suposar.
La bombolla immobiliària va durar Segles,
sempre a favor dels Arquitectes, mai a favor del poble. Quan Fídies projecta la
colossal imatge d’Atenea, de 12 metres d’alçada, en or i ivori, ¿no està
temptant al destí? ¿No sap el final de la història? Aquest final es produirà
tres Segles després, quan el poder es vegi obligat a fondre l’or per pagar als
soldats d’aquelles guerres absurdes.
ATENES, UNA CIUTAT ANORREADA.
ELS CLÀSSICS,
NULS EN COBERTURA DE TEMPLES
Tant uns com altres comencen la casa pels
fonaments. El podi és fort i segur, encara que sigui a costa de buidar les
pedreres de granit, marbre o pedra caliça. Les columnes tenen un basament rigid
i els tambors de les mateixes columnes s’ajusten perfectament entre ells. La
diferència de diàmetre entre la part inferior de la columna (imoscap) i la
superior (sumoscap) és proporcionada, com també ho es la diferència entre la
part inferior del capitell (fulles d’acant) i la superior (volutes). El lligam
de les columnes (arquitrau) conforma un cos sòlid, que ve reforçat per una
segona anella superior, conformada per
l’encaix de les mètopes i els tríglifs. Ja tenim la taula conformada, les potes
i l’entablament i la seva resistència a
la tracció és correcta. Però, ¿i a partir d’ara, què? Per que hem de cobrir un
edifici d’unes mides líneals d’uns 20 metres per uns 40 metres. Es igual que el
Temple propiament dit, la naos, sigui de dimensions inferiors per que la
cobertura de l’edifici ha de ser total i no hi ha blocs de pedra d’aquestes
mides. Encara que es puguessin trobar i transportar, la columnata no podria
suportar un pes de 5000 tones i cauria inexorablement.
Aquí està el dilema. Ho haguessin tingut de
pensar abans, per que la Deessa Athenea be es valia pensar una mica.
Només cabia una solució : la cobertura
hauria de ser de fusta, d’una fusta presumptament indeleble, que superés el pas
del temps i l’acció coordinada de tèrmits i altres cucs. Impossible, encara que
la teulada fos de marbre o de teula romana. Obsoletum, ob soleum, per causa
d’us, com diria Ciceró. Fidies hagués tingut de posar data de caducitat a les
seves obres. De ben segur ho va fer mentalment. El que no podia pensar era que
el seu Fris acabés al Museu Britànic.
LA RELIGIÓ, L’OPI DEL POBLE.
Per causes naturals cauen els Temples i cauen els Deus. Tendència a la simplificació. August suplanta als
Deus grecs. La seva moneda d’or i el seu llorer surten triomfadors. Tant que el
seu fill adoptiu (al temps que gendre) Tiberi va omplir l’Imperi de Temples
dedicats al seu sogre. Tot això en rara competència amb el seu germà adoptiu
Agripa. Es la postmodernitat. Cada ciutat tindrà el seu Teatre, el seu
Amfiteatre i el Seu Circ.
La familia dels Emperadors Julis o Nerons no
tindrà problemes greus. Tot sembla funcionar. Com a molt, tenen alguns
problemes amb els jueus, com sempre. Poder i contrapoder. Es parla de que
alguns dels jueus circulen per Grècia i Antioquia. Els noms que sonen són Saul,
que ara es fa dir Paulus. Un altre, Simó de Betsaida, que ha adoptat el nom de
Petrus, al que acompanya un amic que es diu Marcus i poc més. Es manifesten
fariseus. Per als jueus són uns traidors, amb poques ganes de treballar, que
han abandonat la tribu i es dediquen a viure de la patranya. Juren i perjuren
que són jueus, però estàn mal vistos entre els seus.
No aconsegueixen captar a la gent d’Éfes, ón
recalaràn molts d’ells. El problema principal el tenen en el fet de que els
romans disposen d’una bona administració i que tot l’or de la Mediterrània és a
les seves mans. A més, la proliferació de Deus del temps dels seus avantpassats
ha minvat fins a l’extrem de que només queda un Deu romà (a banda de
l’Emperador), que és Jovis, l’equivalent de Zeus, que ara és Jovis Pater o
Júpiter, coetani del jueu Jehovà. Si només queda un Deu, hi ha poc que
discutir. L’oposició haurà de trobar arguments més contundents si vol ser
escoltada. Haurà de crear un Deu més visible, que faci miracles palpables, no
tant sols mitològics. Un Deu amb papers, encara millor, un que es faci home del
carrer, capaç de ressucitar com si tal cosa.
¿Qui s’ho pot creure? Tots aquells
descontents amb la distribució del poder romà, els més desgraciats, aquells als
que els hi costa obtindre la ciutadania romana, per que sempre estàn remugant.
De tant en tant s’inventen un miracle sense resultats tangibles. Tant pocs, que
cap historiador els esmenta. Ni tantsevol un dels seus, el jueu Josef, que es
fa dir Flavius que, com escriu històries romanes (La Guerra dels jueus) poc
després de la mort de dos dels seus compatriotes, es limita a recollir un
episodi en el que un tal Jacob, germà d’un tal Jesús, es jutjat pel Sanedri
jueu. Això és tot.
S’haurà de perfeccionar el sistema, per que
aquest tipus de propaganda no funciona. Als Emperadors romans no els hi fa ni
pesigolles, be es diguin Calígula, Claudi o Neró. Ho diuen tots els
historiadors, que concreten que sota la nissaga Julia queda plasmada una bona
administració de les Provincies romanes.
LA DESTRUCCIÓ DEL TEMPLE DE SALOMÓ.
Si un detall era significatiu en aquest
Temple no era altre que la seva solidessa, a diferència dels Temples grecs i
romans. És evident que en David, fill de Salomó, havia tingut més qualitats
arquitectòniques que els seus coetanis grecs o romans. Aquest Temple no va
caure per sí sol.
A la nissaga Julia la va sustituïr un membre
de la familia Flàvia, en Vespasià i, tot seguit, el seu fill Tito. Aquest,
induït pel seu pare, va entrar al Jerusalèm jueu i va anorrear el seu històric
Temple l’any 70, malgrat la seva dèria per la Reina jueva Berenice. Sempre ha
estat una tatxa sense sentit. Els resultats més negatius seràn l’innecessari
èxode, que es patirà durant segles. El trencament del relat de l’Antic
Testament també tindrà altres resultats no desitjables, com l’aparició de nous
Profetes. Es crea una nova Bíblia esotèrica, cada cop més estrafalària, que
escriu gran quantitat d’Evangelis atribuïts a personatjes, reals o imaginaris.
EVANGELI DE JOAN
EL FACTOR
IMPREVIST, EL MÉS DETERMINANT.
Poques vegades es te en compte el factor
imprevist, però al menys s’hauria de preveure la seva existència. L’Emperador
Tito el va patir. I no estava preparat. Cap al final dels seus dies es
produeixen un conjunt de desgràcies, com l’erupció del Vesubi, amb destrucció
de ciutats (any 79), l’incendi de Roma (any 80) i per acabar de rematar-ho, una
epidèmia de pesta.
La difícil construcció del Coliseu no va
compensar ni va servir de lenitiu al seu successor Domicià.
De tota manera, s’entreveuen uns canvis, que
arribaràn després de l’any 100. S’albira el que s’ha anomenat Segle d’Or, amb
la nissaga dels Antonins, que va funcionar gràcies a l’original sistema
successori imperial, dominat per la figura de l’adopció. La seva virtut residia
en el fet de que en teoria el successor imperial nomenat era el que reunia més
qualitats i el més preparat. Dos
Emperadors hispans (Nerva i Traià) i dos gals (Adrià i Antonià) enmarquen
aquest període. Un dels resultats és la bona relació amb els jueus de l’Imperi.
EPISTOLA DE PAU
Un fet es nou. Comencen a circular escrits
procedents de l’Alexandria grega sobre un Clan, al que es designa com a
cristians. La seva actitut és bèl·lica i un dels representants més conspícus
serà el sicilià Pantè, anomenat “l’abella siciliana”, recalat a Alexandria, que
passarà a la història per que manifesta haver trobat l’Evangeli de Mateu
(imagineu, cap el 150 !?), el seu deixeble Climent d’Alexandria, que va rebre
el nomenament de Bisbe per part dels seus amics i que entre els seus mèrits més
destacats està haver-se enfrontat als seus propis pares, pagans, i que va desfermar
l’ira de l’Emperador Septimi Sever per les seves incitacions a la deserció
antiromana. A Climent el succeeix Leònides d’Alexandria, al que els romans no
li presten massa atenció. Encara que sí a escrits que parlen d’un Redemptor.
Proliferen còpies d’uns pergamins que parlen d’uns personatjes absolutament
desconeguts, que van viure fa més de 100 anys, com Saul (dit Pau), Simó (dit
Pere), o altres que, a mena de nous Profetes, van escriure relats d’aventures,
amb noms com Marc, Mateu, Lluc o Joan. Els tres primers es copien entre ells,
com és evident. El quart surt en papirs de l’any 135. Es comença a fabular
sobre l’autenticitat d’aquells relats fantasiosos, inclús es dubta de la pròpia
existència dels personatjes.
Els relats són aprofitats pel fill de
Leònides, Orígenes d’Alexandría, que viatja acompanyat per un personatje
dit Lucià d’Antioquía. Degut a la seva
forma de vida, Orígenes arriba a ser detingut i, segons els seus amics, rep
suplici (el fan plegar de genolls : “sub plico”). Alguns dels papirs que
circul·len són aberrants. Parlen d’exorcismes, practicats inclús amb nens, o de
ressucitats. Inciten a la insubmissió envers el poder romà. El seu comportament
és estrany. No se sap de què viuen. En realitat són tots de “bona familia” i
estàn versats en la literatura clàssica grega. En els primers temps són
nomenats Bisbes (episcopos=vigilant) pels seus amics fidels i el clero, però el
sistema va durar poc, eliminant-se de seguida l’elecció popular.
EVANGELI DE LLUC
PROLIFERACIÓ DE PAPIRS.
Tots aquestos personatjes, que tenen la
vida assegurada, es llencen a escriure sense treva sobre tot lo diví i lo humà,
però necessiten el recolzament documental de les seves tesis i una mena de
certificat d’autenticitat. Entre els anys 135 i 200 són
trobats “de casualitat” una gran quantitat d’Evangelis de tota mena, bona part d’ells
contradictoris entre si. Els que tindràn l’aval de l’ortodòxia seràn els que
són designats com a sinòptics (“sin optic”- amb visió similar), per que
coincideixen en quasi tot (són cópies de cópies), que s’atribueixen a un tal
Mateu (el que te més predicament, per que diuen que va ser deixeble d’un tal
Jesús), a Marc, que havia sentit parlar d’aquell tal Jesús a Simó de Betsaida
(Petrus) i a Lluc (que no va arribar a conèixer a l’indicat Jesús). Alguns dels
papirs corresponen a Mateu (papirs P64
i P67, cap l’any 200), a Marc
(papir 7Q5, de Qumram) o Lluc (d’evident redacció posterior al Segle II).
A ells s’ha d’afegir uns papirs d’entre el
175 i el 225 d’un tal Joan, que manifesta va ser deixeble de Jesús.
De cap dels papirs es coneix el seu autor i
alguns dels Evangelis que es van confeccionar sobre aquestes bases tenen greus
errors sobre la geografia palestina i, encara pitjor, greus errors sobre els
costums jueus. En algún paratje es parla del repudi del marit realitzat per
l’esposa, del tot prohibit pel costum jueu. Tot sembla indicar que molts dels
autors dels papirs eren uns falsaris.
Estèm parlant d’uns fabuladors, coneguts
molt després a través d’Evangelis sense signatura. ¿Com és que cap dels
historiadors coneguts i reconeguts, que parlen de fets reals i comprovats,
parlen del tal Jesús. No en parlen ni els historiadors jueus Filó d’Alexandria,
ni Just de Tiberíades ni Maties, ni els historiadors romans, com Sèneca o
Plutarc, per no esmentar més que dos. En el Segle II, Tàcit només esmenta de
passada un Crist (“ungit”) i Suetoni no diu res.
CONCILI DE NICEA
LA TRAMA CRISTIANA.
Durant els primers 100 anys, els escrits
parlen d’un Messies, de nom Jeshuà (reminiscència buscada de Jehovà). Però
resulta que no és suficient, per que Messies n’hi ha hagut uns quants. Es
comença a escriure que és fill de Deu. Tampoc n’hi ha prou. S’ha de dir que és
de la mateixa carn de Deu. Després es dirà que és fill d’una Verge, però se li
ha de trobar un pare.La inspiració dirà que el seu pare és l’Esperit Sant. Al
final, 400 anys després de la seva presumpta vida, els Evangelis afegiràn un
annex que parla de la seva resurrecció. S’ha tancat el cercle. Com tot això és
inaudit, s’ha d’explicar només amb la fe. Mai tants pocs escriptors es van
aprofitar de tants lectors.
Hi ha Evangelis aberrants. No es pot
entendre que 400 anys després d’uns fets, 74 personatjes diguin que van
conèixer a Jeshuà i escriguin sobre la seva vida i miracles, amb contradiccions
palmàries entre ells.
Per tot això, alguns teòrics com Arri i
successors defensaràn que “Crist (o Yeshuà, que és lo mateix) no era Deu”. Ho diu
al Segle IV, però l’arrianisme ho dirà durant Segles. Altres teòrics del mateix
Segle IV refuten la teoria amb passió. La situació és immillorable per a
l’Emperador Constantí. Crea un Deu a la seva mida, ja que prèn partit a favor
dels exègetes, que diuen que Crist és Deu i els cristians tenen raó. Tanta raó
que el mateix Constantí va de filòsof i expressa el dogma amb contundència :
“Crist és consustancial amb el Pare”. Vol quedar per a la història. Es millor
tenir un Deu que es va fer home que un Deu intangible, un Deu que molts
propagandistes diuen que va fer miracles i, a més, va ressucitar. ¿Serà
suficient?
De cap manera.
LA SANTÍSSIMA TRINITAT.
Per que els homes del carrer ¿cóm saben
tot això?. Si no tenen contacte directe ni amb Deu ni amb Crist… Crist, Deu i
els homes han de tenir una connexió. Si no la tenen, la seva paraula no val res.
Aquí és on intervenen els Pares de la fe,
Atanasi, Basili etc. La connexió entre Deu, Crist i els homes és l’Esperit
Sant, concepte que treuen de velles expressions de l’Antic Testament.
Crist és Deu a través del descens de
l’Esperit Sant.
Han aconseguit superar als jueus, que no
tenen tot aquest entrallat. I també derroten als pneumatòmacs, que opinen que
l’Esperit Sant és només un àngel o un superàngel.
El Concili de Nicea, convocat per Constantí
el 325, ho tindrà molt clar. I Teodosi, l’Emperador-Sant, encara més. En el Concili
de Constantinobla, convocat per ell el 381, la Santíssima Trinitat és un fet.
Durant Segles la discussió serà ferotge.
Quan es digui que és molt espessa, es contestarà que és qüestió de fe i no s’en
parli més. Hi haurà morts, assassinats, lapidacions i cremacions. Es crea
l’excomunió i l’ostracisme. Penes de l’infern contra cismàtics i heretges,
antipapes i antidogmàtics.
Es millor apartar-se, si no vols caure en el
pecat i en la suprema estultícia. Si no ets Pare de l’Església, calla.
Durarà poc la tranquilitat, per que vindràn
altres, els visigots, que derroten ideològicament i de bell nou als romans.
Tornèm a l’arrianisme.
MURALLES ROMANES
DE BARCELONA – SEGLE IV
Al Segle IV, les
primitives muralles del Segle II van ser reforçades i elevades. A ma dreta (actual carrer del Bisbe) començava una de
les vies principals, el Decumanus Màximus, que conduïa al Partenó. A ma dreta
de la Via existia el Call jueu. Un cop passat el Partenó, aquesta Via es
creuava amb l’altre Via principal, el Cardo Màximus (actual Baixada de la
Llibreteria), dirigint-se cap el sector “cristià” de l’Església dels Sants Just
i Pastor, que va començar a tenir preponderància a començaments d’aquest Segle,
sobre tot en temps de Constantí, l’Emperador que va aprofitar aquesta nova
religió.
BARCELONA – SEGLE IV
Es poden observar les dues vies
principals i l’aqueducte. Per sota del Partenó, la zona de la primitiva
Basílica, d’origen arrià. Per sobre i a esquerra del Temple, la nova zona
“cristiana” de l’Església dels Sants Just i Pastor. Enfront del Temple, el Call
jueu. L’altre poblament iber i jueu es trobava a la muntanya de Montjuic
(actual Pujada del Castell), amb la seva necròpolis i la zona de grans sitjes
tocant al Poble Sec. S’ha de fer una salvetat evident : a diferència de
Tarragona, aquí no hi havia Amfiteatre ni Teatre romans. Amb tanta densitat
demogràfica, no hi havia prou espai dintre de muralles.
MAUSOLEU DE
CENTCELLES A CONSTANTI – SEGLE IV
El fill de l’Emperador Constantí, el també
Emperador Constaci, que es declara “cristià” implanta una nova cobertura
d’edificis, la cúpula. Aquesta creació supera els problemes que tant grecs com
romans havien patit i que portàven a la lenta i paulatina destrucció de Temples
i edificis públics. La temàtica de la cúpula implica la desaparició de temes
fabulosos i és un principi de proletarització cultural, amb temes més populars.
CÚPULA DEL MAUSOLEU DE CENTCELLES.
Els temes de Centcelles són casolans. No són guerrers llampants, amb cavalls piafant, són tranquils comerciants que porten robes per a ser comerciades, amb cavalls al pas i amb el detall del gos, que te molt poc d'heroic. En Constanci vol demostrar que és a prop del poble, dels cristians.
Els temes de Centcelles són casolans. No són guerrers llampants, amb cavalls piafant, són tranquils comerciants que porten robes per a ser comerciades, amb cavalls al pas i amb el detall del gos, que te molt poc d'heroic. En Constanci vol demostrar que és a prop del poble, dels cristians.