El temple d'August o el partenó de Barcelona

EL TEMPLE D’AUGUST  DE BARCELONA  

O EL PARTENÓ DE BARCELONA?

JORDI VERDAGUER

                       EL PARTENÓ DE BARCELONA

L’Arquitecte Puig i Cadafalch, els també Arquitectes Domènech i Montaner i en Rubió i Bellver i molts altres historiadors defensen que les restes del Carrer Paradís de Barcelona eren el Temple d’August romà. Per tant, situàven les restes entre el Segle I aC. i el Segle I dC.

      Es pot afirmar que aquesta opinió és un error, que el Temple era grec i molt anterior al Segle I. Es més, es pot constatar que era el Partenó de Barcelona i que devia pertànyer al Segle IV aC.

   L’Arquitecte Antoni Cellés, en un treball del Segle XVIII, el va descriure com “El colossal Temple d’Hèrcules”, indicant que era grec, però sense determinar per què l’atribuïa al Deu Hèrcules.   ¿Quins són els arguments per a defensar l’autoria hel·lènica, per a afirmar que era un Partenó dedicat a la Deessa Atenea i que va ser bastit al Segle IV aC.? De molts tipus. Tots ells coincidents.

  

   ARQUITECTURA DEL TEMPLE DE BARCELONA

   Tot va en contra de l’atribució romana. Només resten 4 columnes, de les 6 trobades inicialment, in situ. Per tant, l’estudi te certes dificultats, ja que no es conserva cap resta de la naos o Temple propiament dit. Tampoc hi ha restes de cap escalinata. En canvi, sí que es conserven dos trams de l’arquitrau.   Lo primer que ens crida l’atenció és l’alçada de les columnes, de 9’03 metres de promig, que és una alçària típicament grega. No tenim més que observar els Temples grecs més significatius, començant pel Partenó d’Atenes i continuant per altres Temples grecs d’Itàlia, com alguns d’Agrigent, el de Siracusa (ara embotit dins la Catedral) o els de Paestum, amb columnates de baixes alçades, similars a les de Barcelona. Els Temples romans tenien molta més altitud de columnes.   N’hi ha prou amb contemplar el Temple de Nimes, amb columnata d’alçada de 17 m. o els d’Èvora o Mèrida, entre 16 i 17 metres.

                             

   EL TEMPLE DE NIMES. UN ARGUMENT DE PES

     En el temps d’August i el seu fill Tiberi tots els Temples romans tenien una alçada de la columnata d’un promig de 16-17 metres. Aquesta és l’alçada dels Temples de Nimes, Mèrida i Èvora, entre d’altres. La diferència amb els temples grecs anteriors és considerable. La majoria d’aquestos te una columnata d’alçària molt inferior, propera als 9 metres. Hi ha rares excepcions gregues, degudes a les faraòniques obres del rei Cressus de Lidia, com el Temple de Júpiter Olímpic a Agrigent, amb columnes de 17 metres, el Temple d’Artemisa a Èfes, amb columnes de 18 metres i algún altre, però la norma general era de columnata més baixa. Una forma de superar als Temples dels Deus grecs, per dignificar la figura del nou Deu, August, o de la nova deitat, Roma, hagués estat dona’ls-hi una esveltesa cridanera. Que subjugués als nous súbdits. A cap Arquitecte romà se li hagués acudit edificar un Temple d’unes dimensions inferiors a les normals romanes. Això seria com un insult a Barcelona o a qualsevol altre ciutat.

        COLUMNES DEL TEMPLE DE BARCELONA

 Amb lo indicat no n’hi ha prou, per que els Arquitectes romans de Barcelona podien haver tingut idees menys colossals que les dels Arquitectes romans coetanis.

   Essent important l’alçada de les columnes, existeix un altre detall tant o més determinant. És el basament del Temple, ja que aquest sí que es conserva en part, com es pot veure a la fotografia anterior. El basament trobat al Segle XVI no abastava la totalitat de les columnes. Aquestes queden penjades en part, tal i com les van trobar els nostres avanpassats. Tant era així que ells es van veure obligats a recalçar-les o assegurar-les amb tobes ceràmiques cimàcies (amb forma de cimaci) còncavo-convexes. Per tant, el basament o podi de la columnata no era total, no arribava fins a l’extrém de la base de les columnes, com era el cas habitual en els Temples romans. Però aquest sistema sí que era l’usual entre els Temples grecs, ja que estàven envoltats d’un suport esglaonat o crepidoma, com es pot observar en el Partenon d’Atenes i altres Temples del mateix o posterior temps.   

                                                                                                       

                           EL PARTENÓ D’ATENES

Es a dir, en el Temple del carrer Paradís es nota a faltar tot el basament al voltant del Temple, com en el Partenó d’Atenes. No hi ha el  graó superior del crepidoma (cripís=fonament) o estilòbat (stilos=sostenidor). En conseqüència també manquen els graons inferiors o estereòbats (estèreo=sòlid).

   Sabèm que el Temple de Barcelona no tenia podi com els pròpiament romans, per exemple els de Nimes, Evora o Mèrida, sinò basament esglaonat, com els Temples grecs. També sabem que l’alçada de la columnata era similar a la de la majoria dels Temples grecs. Un detall més : a travès de l’anàlisi de les restes es pot deduïr que el Temple era hexàstil (6 columnes frontals i 11 columnes laterals) i perípter. Per tant, la naos o Temple propiament dit no ocupava la totalitat del recinte, sinò que la naos estava envoltada tota ella de columnes, a modus d’ambulatori, com als Temples grecs.

                         

                       

          
GRÀFICA D’EN PUIG I CADAFALCH

GRÀFIQUES ERRÒNIES.     
                                                

Les reconstruccions gràfiques dels Arquitectes Puig i Cadafalch i Rubió Bellver les considerèm errònies, per que no tenen en compte les alçades reals de les columnes. Les fan molt més esbeltes i del tipus romà. També és erroni el basament, ja que dibuixen un podi romà i no un crepidoma grec.

   L’escalímetre detecta que en aquesta gràfica les columnes fan molt més de 9’03 metres, que és l’alçada real de les columnes del carrer Paradís. L’ample del Temple també és erroni, ja que el dibuixa d’uns 13’20 metres, quan la seva amplada real era de 16’93 metres. Els errors no tenen gaire explicació en un Arquitecte de la consideració d’en Puig i Cadafalch, com no sigui que va encomenar el treball a un delineant poc escrupulós. Tots aquestos errors fan que el Mestre de l’Hospital de Sant Pau adjudiqui als romans la construcció de l’edifici, al que anomena Temple d’August, sense més explicació. Com també ho va fer en Rubió i Bellver.

                       UN CASSETTE CLARIFICADOR.

   No és tant sols l’estudi arquitectònic i arqueològic del Temple el que ens mena a la conclusió de que és un Temple grec. En honor a la veritat, van ser altres els motius que ens van portar a aprofundir en aquestos estudis. No podiem entendre certs fenòmens lingüístics en estreta relació amb altres curiositats numismàtiques i el relat que fan diferents historiadors clàssics de la Barcelona d’aquell temps.

   En concret, tot va començar amb una gravació en pista magnètica de la que disposèm, en la que el grec H. Ioannidi, parlant de l’Acròpolis d’Atenes, diu en grec :” Tu eres a l’Acròpolis amb altres estrangers i una guía turística. El sol apareixia darrere el Partenó”.

   La primera vegada sobtava la frase final al escoltar-la en la gravació. Donava la impressió de que estava parlant de Barcelona… “O ílios fenótan piso apó ton Barcenona”(El sol apareixia darrere del Partenó). Quan es repassa la cinta és evident que està parlant del Partenó d’Atenes, no de Barcelona. Fixèm-nos be : diu “Barcenona”, acabat en ‘a’, o sigui, genitiu de Partenon. Per tant, quan els ibers del Segle IV parlàven de la ciutat del Parzenó, també deien ‘Parzenona’ o ‘Barcenona’.

   Feta l’oportuna comprovació amb altres grecs, el resultat és el mateix. Si els hi preguntes pel Partenó, sembla que parlin de Barcelona.

   Aquest fenòmen es produeix per qüestions lingüístiques històriques, que fan referència a consonants sordes i sonores. En aquest cas concret, a les consonants ‘b’ i  ‘p’. En molts idiomes la confusió és patent i molt coneguda pels filòlegs i lingüistes. La pronúncia Parzenon i Barzenon és pràcticament igual. S’en diu “betacisme” (neutralització de la fricativa i l’oclusiva labials a favor de la ‘b’). Per dir-ho en idioma planer, la lletra ‘p’ desapareix en favor de la ‘b’. Es a dir, per a pronunciar Parzenó els ibers deien Barzenó. Com els grecs actuals, encara que ho escriguin amb ‘P’.

   Es evident que la paraula Partenon te una etimología prou estudiada, des que en els textos grecs es parla de la Deessa Atenea Parzenos, Deessa verge, que dona nom a la Capital grega. Quan Atenes adopta aquest nom, el Temple passa a ser el de Atenea Partenos, o, per a ser més precisos, el d’Atenea Parzenos o Parzenon, essent molt incorrecte escriure Partenon (amb ‘t’) o el romanista o anglicista Parthenon (amb ‘th’). La ‘th’ és un invent romà, puix els romans no dispossàven de la lletra grega dzeta. En la dicotomia entre pronunciar Parzenon o Partenon els clàssics Ciceró, Juli Cèsar o Virgili es van decantar per un “mixte” com Parthenon, que no és ni ‘t’ ni ‘dzeta’. Lo mateix va passar amb Thessalonica, Athos, Samothracia, Thasos o Xanthi o amb lexemes com thesauros, theatros o thórax. La lletra  dzeta la pronuncien ‘t’ o ‘th’, en un cultisme que s’haguessin pogut evitar, sustituïnt-la per una nova ‘dzeta’ de creació romana.

  Un altre fenòmen ben estudiat és el de la quadratura intervocàlica, en aquest cas entre la ‘e’ i la‘i’. Se sentirà igual Barzenon i Barzinon, Passa en tots els idiomes consonàntics o bisilàbics.

                           

                                    

                                  ATENEA PARZENOS D’ATENES.

                                   OBRA DE FIDIES

   Aquesta és una reproducció moderna de l’estàtua d’Atenea Parzenos de Fidies. Una reproducció similar devia ser al Partenó de Barcelona. En èpoques de penúria  o de lluita ideològica o religiosa, totes les estàtues de deesses van desaparèixer.

¿L’ESCUT D’ATENEA?

   En la reproducció moderna de la deessa Atenea que es trobava al Partenó d’Atenes es pot observar l’escut que porta a la ma esquerra. Per a subjectar-lo a la ma, la rodona devia tenir un encaix a la perifèria, ja que l’escut havia de ser independent del cos d’Atenea. Un altre element de subjecció al cos d’Atenea existía al centre de l’escut, a través d’un ancoratje en un forat practicat en ell.

   A la porta de l’edifici de les restes del Temple de Barcelona, just allà on devia estar la naos, hi ha una rodona caiguda a terra, que els descobridors de les restes van trobar al Segle XVI. Aquesta rodona està treballada, amb gravats helicoidals que parteixen del centre, fins a la perifèria. Segons en Joan Bassegoda i Nonell es tracta d’una pedra de molí, però la seva factura, el seu poliment i un trencat a la perifèria, així com un ancoratge al centre, convida a pensar que podia ser part de la reproducció de la deessa Atenea, a menor escala que l’original del Partenó d’Atenes.

   BARCELONA, CIUTAT IBERO-GREGA

   Barcelona, any 400 abans de Crist. Catalunya és un conglomerat de gents. Ibers, fenicis, foceus, doris, etruscs i altres comerciants prenen part en una aventura que arriba als nostres dies.

   Els uneix la Mar Mediterrània. Però les ètnies no estàn del tot definides. Els fenicis venen barrejats amb assiris, els foceus amb jonis, els doris amb espartans, els etruscs amb sabins. Aquesta amalgama ocupa les Ciutats-Estat del Llevant, des de Sazynt (Sagunt – Arse)  fins a Emporion.

   Només trobèm un punt en comú : la predominància numèrica dels ibers, procedents de tota la conca del riu Ebre, des de les fonts de l’Ebre de la Basconia arcàica (Fontibre-Reinosa-Cantàbria) fins a Tortosa.

   Llegit en un destacat especialista: “Estrabó i Apià van denominar Iberia al territori de la Península Ibèrica”. També diu : “Ibers : és com van denominar els antics escriptors grecs a les gents del Llevant i Sud de la Península”.

   Això no és exactament cert. Els escriptors grecs parlàven de certs llocs de la Península, on hi havia ibers. Enlloc diuen que al Sud de la Península hi hagués ibers. Alguns hi podia haver, però no era terra d’ibers, si s’entén per Sud  la major part d’Andalusía.

   Es pot afirmar que Barcelona era Ciutat ibera des de molt abans del Segle VI aC., com ho eren Tarragona i Tortosa i com també ho era Saragossa, entre d’altres ciutats. Es pot afirmar que els ibers procedien, de forma predominant o majoritària, de la Vall del riu Ebre, des de Cantabria fins a Dertosa. Que també es van escampar per tota la costa mediterrània, des del Nord, la Enserune actual (a  prop de Narbona), passant per Indika (Emporion) i Roses, cap el Sud, a través d’Arse (Sagunt) i Saitabi (Xàtiba) fins a Alcoi. No més avall, per que cap el Sud el territori estava ocupat de forma predominant o majoritària pels fenicis de Tartessos, on confluien a Elx, Yecla, Montealegre i altres ciutats cap al Oest, direcció a Gadir.

   Es pot assegurar que el nom d’ibers procedeix de la Vall del riu Ebre o Iber, amb que era designat per grecs, fenicis i romans i que guarda sinonímia amb el vocable Ibar, ‘vall’ en basc, derivat de ibai, ‘riu’ en basc.

   Els primers documents que parlen dels ibers procedèixen del Segle VI aC. i dels escriptors grecs Hecateu i Heròdot i, temps després, la paraula Iberia és esmentada pels escriptors grecs Estrabó (c.58 aC.) i Apià (c.90 dC.) i un seguit d’historiadors romans, que generalitzen el nom d’Ibèria a tota la Península.

   Es important per a aquest estudi determinar què era Iberia inicialment o al Segle VI aC., per que es fan manifestacions que no semblen certes. Es diu que Iberia era tota la Península, lo qual no és cert.

  

LA DAMA D’ELX

Al Segle VI aC. la meitat inferior de la Península era fenicia o d’influència fenicia.

   També es podría dir que era d’influència tartèsio-cananea-púnico-fenicia-cartaginesa. Li podèm donar aquesta consideració a les zones de Jaén, Almería, Màlaga, Granada, Córdova, Sevilla i Càdis o, si es vol, a les zones de Obulco(Porcuna), Kàstilo(Cazlona), Iltiraka, totes elles a Jaén, a les zones de Abdera(Adra) o Tagilit(Tijola) de la provincia d’Almeria, a la de Malaka(Màlaga), a les de Ilturir(Albaicín) i Eks (Almuñecar), de la provincia de Granada, a les de Okanaka (Almodòvar del Rio i  Minas), de Sevilla, així com Gadir (Càdis). Si penetrèm per Córdova fins a Albacete i Jaén (Cerro de los Santos), també la zona és d’influència fenícia.

   Des del Segle VI aC. tota la iconografía de la zona és, de forma clara, d’influència fenícia. Es un error titllar a la zona de “Iberia” i els possibles ibers de la zona són minoritaris. Les monedes de les zones que hem detallat són d’iconografía cartagineso-púnica, tenen pocs epigrames (llegendes) i, quan els tenen, la quasi totalitat d’ells estàn redactats en lèxic fenici, de lectura de dreta a esquerra. La realitat és que hi ha poques ceques encunyadores, en comparació amb les innombrables d’Iberia.

   En l’aspecte cultural, les diferències entre l’antiga Tartessos fenícia i Ibèria, són de gran calat. L’influència fenícia, que, des de Baza (Granada) arriba fins a Porcuna o al Cerro de los Santos, a Yecla (Jaén), a Elx o la Serreta d’Alcoi, no te comparació amb la cultura íbera, que ve supeditada als grecs i, més tard, als romans.

LA DAMA DE BAZA

  La Dama de Baza, les estàtues de guerrers de Porcuna o la Dama d’Elx pertànyen a un altre mon, que és plenament tartessi o fenici. És una iconografia que té els seus inicis en l’Antic Testament jueu. El Mestre de Porcuna (viatger de ben segur) ha de conèixer la realitat física de l’escultura i el moviment cinètic de l’escultura clàssica de l’Àsia Menor i intentar superar- la. El concepte de moviment de la sèrie dels genets del Partenó d’Atenes, atribuïts a Fídies, no és el mateix del concepte de moviment dels guerrers del Mestre de Porcuna. La batalla d’Atenea  contra Poseidó és una fantasía, mentre que els guerrers fenicis de Porcuna són de carn i ossos. Contra l’Artemisa grega celestial, la Dama de Baza és una dona del poble. L’autor de la Dama de Baza és un innovador, és un dels primers que seu en el tron a una dona-mare, sigui de condició superior o inferior. Contra Atenea divina, la Dama d’Elx és propera a una dona que vol ser moderna, amb penjolls i collars i segurament els llavis pintats. També ella és una dona del poble, no una Deessa grega, que segurament periclitarà amb el temps.

   Sense volguer establir comparacions, la situació cultural d’Ibèria és molt diferent. L’utilitarisme ibèric resta supeditat des del Segle VI aC. als grecs o als romans. Sigui l’estàtua d’Asclepi d’Emporion o la Venus de Badalona, l’art iber és d’importació. ”Que inventin ells” és l’axioma cultural dels ibers.

   Si aquestes diferències idiomàtiques, d’alfabet o de cultura són tan evidents i demostrables, no es pot entendre certa forma d’explicar- les. En una magnífica i gruixuda monografia titulada “Els Ibers”, editada fa pocs anys (amb luxe tipogràfic), s’intenta fer veure que tot l’art de la Península, des del Segle VI aC. al Segle I, és ibèric. Es diuen i escriuen coses ambígües, amb la finalitat de contentar a andalusos, llevantins, catalans i bascos. En un extens article, ratllant el paroxisme, no podèm arribar a saber si les escultures de Porcuna són íberes o tartesies. Es barrejen amb tant de maniqueísme els conceptes íber, tartesi, fenici, cartaginès, cultura meridional, sudoriental o llevantina, que qualsevol estudiós pot adaptar- los al seu posicionament.

   Amb tot això, el que volèm dir és que el Nord de la Península els Segles VI i V aC. era iber, de forma predominant i quasi absoluta, amb molt clara influència grega. No tant sols Emporion i Rodes, sinò també Barcelona, Tarragona i Tortosa. Afegint que el Sud de la Península era fenici, de forma predominant i quasi absoluta, des d’Elx i Yecla, Almeria i Malaka a l’Est  fins a Gadir, passant per Baza, Còrdova i Sevilla.

   Dit, de forma rotunda : Barcelona era Ciutat ibero-grega.

LÀPIDA ROMANA DEL SEGLE I

   ELS ROMANS ES TROBEN EL TEMPLE FET.

   Examinèm be el que diu la làpida trobada a Barcelona : COLÒNIA JULI AUGUSTI FAVENCIA PATERNA BARCINO       (avui al Museu Arqueològic).

   No diu que Barcino era una Colònia romana abans d’August (en aquest cas la làpida hagués dit COLÒNIA ROMANA BARCINO) sinò que Barcino és “ara” la Colònia romana d’August, per que August és el conqueridor o ocupant de Barcelona.

    En diverses ocasions, els romans van passar per Barcelona, a partir del Segle IV aC., com també van estar a Empúries i Rodes,  a Narbona, Gade (Agazé) i Marsella (Massalia), totes elles ciutats gregues. De ben segur, quan en una d’aquestes estades, al Segle III aC., i amb motiu de la 2ª Guerra Púnica, passen per Barcelona, estàn entrant a una Ciutat que els barcelonins anomenen Barzeno i que te uns habitants que es diuen laietans, laietanoi o laiezanoi.

   A Empúries, a l’Illa de Paleàpolis, els romans es troben a començaments del Segle I el Temple d’Artemisa (o Arethusa), Deessa Verge i caçadora grega, tal i com ve descrit per l’historiador grec Estrabó.

   I a Barcelona, ¿què es troben els romans?

   Si tot és com diem, el Temple de Parzenon, dedicat a la Deessa grega Atenea. Per tant, el segon Temple hel·lènic que porta el nom de Parzenon, que els laietans denominen Barzeno i que en el seu moment (Segle V) degué ser un present a la ciutat per part d’en Pericles.

   Els romans poden observar que la circulació monetària es fa a través de monedes de tipología grega, una Deessa per l’anvers i un Pegàs, o cavall alat pel revers, amb l’exergo iber “Barceno”. Es a dir, monedes gregues amb lèxic iber. En cap cas són monedes romanes.

                                                    

                 

                   LES MONEDES DE BARCENO

      Arreplegades de diferents indrets de Catalunya, com el jaciment iber d’Adarró (a Vilanova i la Geltrú) o a la muntanya de Montjuic, s’han conservat un conjunt de monedes que la majoria de numismàtics han considerat del Segle III aC. i pertanyents a la Ceca de Barcelona.

   Aquestes monedes, amb el lema Barceno en grafia íbera, són, inequívocament, d’imitació grega, o pura i simplement, gregues. Per l’anvers hi ha un rostre femení a la dreta, d’una bellessa poc comú en el mon clàssic, que, per comparació amb altres monedes del seu temps, es pot considerar que correspòn a la Deessa grega Atenea Parzenos, acompanyada d’uns dofíns. Pel revers, un cavall alat o Pegàs, d’inspiració també grega, del tipus de cap transformat.

   ¿Quina és la importància d’aquestes monedes, anomenades dracmes ibèriques, per al nostre estudi?

   A banda de l’epigrama “Barceno”, és rellevant el fet de que són d’imitació d’altres monedes gregues d’Empúries del mateix temps, tant en l’anvers com en el revers, que consten d’una Deessa amb dofins i un Pegàs. En el cas d’Empúries, la Deessa sembla Artemisa. En el de Barcelona, la Deessa és Atenea.

   Com a mínim, tres monedes emporitanes del Segle III tenen la Deessa i el Pegàs. Però també altres monedes gregues de Corint catalogades entre el 345 i el 307 aC. tenen la mateixa Deessa amb dofins i un Pegàs.

                               L’EPIGRAMA BARCENO

  El que l’alfabet de la moneda Barceno sigui iber es pot considerar un plàcet o concessió dels grecs a la nostra Ciutat. La situació de Barcelona no devia ser la de Ciutat “dominada” o governada pels grecs, com ho van ser Empúries, Roses, Gade o Marsella, per un costat, o Tàrent, Siracusa, Agrigent o Paestum, per un altre, sinò Ciutat amb la consideració d’associada, a la que se li regala un Temple, certament important, com ho era un Partenó o Temple d’Atenea.

   S’han dit coses rares sobre la procedència del nom de Barcino. Entre altres, que podría procedir de bàrcena o lloc inundat, però la colina del Mont Tàber (conjunt de la Ciutat Vella) no reuneix aquestes condicions, a banda de que el vocable bàrcena no existeix en llatí. També diuen alguns que pot procedir de Barcinus o ciutat del cartaginès Barca, però no hi ha cap rastre d’una estada dels Barca a Barcelona que no sigui esporàdica o bèl·lica. No existeixen monedes cartagineso-púniques operant a Catalunya ni indicis de cap text púnic, ni tantsevol durant la Guerra púnica entre el 219 i el 195 aC.

   L’origen ha de ser el que marquen les primeres monedes, les de Barceno, Parzeno o Barcino. Cal estudiar-les a fons.

                                      

                                       

ALFABET IBÈRIC MÉS USUAL

   Aquest és l’alfabet ibèric més usual, després dels estudis del magnífic Gómez Moreno i dels més recents. S’en diu d’ell l’ibèric “septentrional” o del Nord i és el més utilitzat, enfront del que s’anomena  sudoriental o llevantí, d’us molt inferior. Es pot comprovar que és consonàntic o silàbic, com molts dels idiomes primitius. L’escriptura era de dreta a esquerra, per contra del fenici, àmpliament utilitzat en el Sudoest de la Península. Hem de destacar, a efectes del nostre estudi, la sílaba ‘Ba’, la ‘R’, la ‘Ce’, la ‘N’ i la ‘O’, de Barceno.

   També podèm localitzar les lletres de les grafies de Lauro o Llor (Sant Boi), Laiescen (Laietans), Bétulo (Badalona) Iluro (Mataró), Intika (Emporion), Adarró (Vilanova i La Geltrú), Telobí (Vendrell), Tarakonsalir o Cose (Tarragona), Arse (Sagunt), Saitabí (Xàtiba), Salduba (Saragossa) i molts altres noms geogràfics que els nens ibers devien estudiar a les seves “escoles”, així com les regions i tribus íberes, com ausetans, indiketes, ilerdetes, cosetans, edetans, barscons i altres. També la numeració, del 1 al 20, que coincideix amb la basca actual i que devien saber de memòria :

   Número                            Iber                            Basc

---------------                         ---------                        ----------

         1                                  ban                            bat

         2                                   bi                                bi

         3                                  irur                             hiru

         4                                  laur                             lau

         5                                  bors                           bost

         6                                   sei                              sei

         7                                 saspi                          zazpi

         8                                  sorts                         zortzi

         9                                 bederasi                 bederatzi       

        10                                  amar                        hamar

   CONCOMITÀNCIES IBERO-BASQUES

   Sense entrar en grans discussions, es pot fer l’observació de concomitàncies entre vocables ibers i arrels basques actuals. S’en poden esmentar unes quantes, a títol d’exemple.

   Nom iber                                                   Arrel basca

----------------                                                   ----------------

   Iber (riu)                                      Ibar : Vall ; ibai : riu

   Lor-Llor-Lauro (Sant Boi)         Lore : flor

   Bétulo                                         Beltz :negre  (riu negre)

   Bolscan o Belscen                              : negres    

   Laia                                             Laia : pala

                                                        Laietans: llauradors

   Salduba                                       Saldo : abundant (riu ple)

    Indika (Emporion)                      Indirka : violent (mar brau)

    Tarakonsalir                               Salir : compravenda o comerç.

    Arse (Sagunt)                             Artzain : pastors d’ovelles.

    Ausa (Osona)                              Auzo : veinat

    Telobi (Vendrell)                         Teila : teula - Teuleria

    Adarró (Vilanova)                       Adar  : branca

    Subur (Sitges)                             Suburd : calent

    Saitabí (Xàtiba)                            Saizulo : paratje de vultors.

   Elx                                                  Eliz : comunitat.

    Zertosa (Tortosa)                         Zertu ; final riu

    Irtir (sufixos)                                 Irtir : sortides

    Mandoni                                        Mendi On : montaña bona

      Es pot fer una relació extensa de concomitàncies, però la qüestió dels números és quasi determinant, per que els números tenen una importància cabdal en tot païs de comerciants, per que els romans no van aconseguir acabar amb el sistema vigesimal íber, per que en cap idioma s’utilitza la numeració d’un altre païs si s’en te de pròpia, sobretot quan la moneda circulant és del que la compta i per que aquesta numeració va perdurar al llarg dels segles.

                                    I R C N H

   Aquesta és l’epigrafia de les primeres monedes                                     de Barcelona. Es pot llegir Parceno, Parzeno, Barceno o Barcino, a partir dels primers estudis del genial Gómez Moreno. Tothom les sitúa en el Segle III aC. o anteriors.

   La primera qüestió és la lectura de la primera lletra, la ‘I’, que quasi tothom transcriu com a ‘B’ o ‘Ba’, com en el cas de les monedes Barskunes. A aquest respecte, una primera consideració : en l’alfabet iber del Nord o septentrional, la dicotomia entre les oclusives ‘B’ sonora i la ‘P’ sorda es decanta a favor de la ‘B’, la sonora (betacisme). Es pot dir que els ibers pràcticament no conèixen la ‘P’. És un idioma “sonor”. Existeix ‘Ba’,’Be’,’Bo’ i ‘Bu’, però no ‘Pa’,’Pe’,’Po’ o ‘Pu’. No hi ha la lletra corresponent a la P. Només algun estudiós inclou la ‘Pi’ (semblant a la grega) que normalment es llegeix ‘Bi’. Hi han altres monedes, a banda de la de “Barceno”, que també van amb ‘B’, com Betulo o Abariltur, per no esmentar més que dues. En l’idioma vasc s’ha conservat aquesta tendència. Hi ha el doble de vocables que comencen per B  respecte als que comencen per P, a diferència del castellà, en que els que comencen per P són més del doble respecte als que comencen per B.

   Simplificant. Diriem que quan es va construïr el Partenó (o millor, el Parzenó), els ibers pronunciàven i escrivien Barzenó.

   Sobre la segona lletra, la ‘R’ de l’epigrama de Barceno, l’acord entre els tractadistes és pràcticament unànim, és una R.

   En referència a la tercera consonant, la ‘C’ de Barceno, alguns transcriuen Barkeno, amb ‘k’, no sabèm per què. També aquells transcriuen altres monedes com a Laiesken (laietanes), Ausesken (ausetanes), Iltirkesken (ilerdenses) o Untikesken (empuritanes), quan ens podèm decantar per Laiescen, Ausescen, Iltirkescen o Untikescen, si atenèm als derivats que feien servir els romans respecte a altres tribus íberes, com ‘ilerdenses’ (amb s) o ‘segienses’ (també amb s).

   Si la tendència ibero-romana posterior és  pronunciar Barcino, és més congruent que els ibers del Segle IV diguessin Barceno amb ‘c’ i no pas Barkeno amb ‘k’, que dona lloc a etimologies anòmales.

   En quant a la quarta lletra de l’epigrama, la ‘N’, hi ha quasi total unanimitat entre els investigadors, com també aquesta unanimitat és quasi absoluta respecte a la ‘H’ final de l’epigrama Barceno, que és transcrita amb una ‘O’, com a Betulo, Iluro o Lauro.

   Pensèm que els barcelonins del Segle IV aC. pronunciàven Barcenó per Parzenó, en atenció a aquell Temple i que tres Segles després el seu derivat serà Barcino o Civitas Barcinona, que és com la coneix l’any 16 aC. l’Emperador Juli August.

 DRACMA EMPORITÀ

           DRACMES D’ARGENT EMPORITANS

                  DRACMA EMPORITÀ

   DRACMES EMPORITANS AMB DEESSA I PEGÀS

DRACMA EMPORITÀ PARTIT, AMB VALOR 2/3.

       MONEDA DE CORINT ENTRE 345 I 307 AC.

   Totes les monedes anteriors amb Deessa i Pegàs són gregues, com la moneda Barceno, de Barcelona i la moneda Tarakonsalir, de Tarragona. Per tant, l’esment exclusiu de Emporion i Rodes com a ciutats gregues s’ha de corretgir i estudiar més a fons. A la Península hi havia als Segles IV i III aC. dos grups forts, l’ibèric, d’influència grega, que arribava fins a Alcoi i Xàtiva i el  tartessi, d’influència fenicia, que abastava des d’Elx (L’Alcúdia) i Yecla (Cerro de los Santos) en avall, cap a l’Oest. Hi havia diferències ètniques importants entre ambdues cultures i també diferències idiomàtiques esencials, tant en la parla com en l’escriptura. L’escriptura íbera era d’esquerra a dreta, mentre l’escriptura fenícia era de dreta a esquerra, encara que hem de fer les oportunes reserves sobre altres variants idiomàtiques conegudes a la Península, com l’iber sudoriental, de difícil transcripció.

 MONEDA DE TARAKONSALIR (COSSE-TARRAGONA)

                       (A sobre, moneda de Barceno)

TARRAGONA IBERO-GREGA.

   Podèm observar que la moneda de Tarakonsalir, de ben segur de la ceca de Tarragona, és de la mateixa facció i similar datació que les d’Emporion, les de Barcelona i les de Corint. El pegàs pertany a una cultura totalment aliena al mon iber i és un atribut grec. Aquest fet ens porta a una reflexió lògica. Al Segle IV aC. Tarragona podia ser també Ciutat grega associada. El primer poblament íber era situat a prop del riu Francolí, que en alguns indrets és denominat com a riu de Tarragona. Curiosament, la paraula grega ‘taracón’ vol dir inquiet, en el sentit de revoltat, turbulent o perturbador, tumultuós o destructor, que en algunes fases de l’època de pluges li és adient al riu Francolí. Tarakonsalir voldría dir moneda de Tarragona. Afegir que en basc es conserva ‘salir’ com a preu de compra.

   Però encara hi ha un altre fet que demostra que la zona de Tarragona també era associada grega. Tito Livi esmenta la ciutat de Cal·lípolis, que, amb encert, molts sitúen a prop o al Sud de Tarragona. Les excavacions entre la Ciutat Universitària de Tarragona i Salou semblen fer-ho palès. El nom de Cal·lípolis (“Ciutat formosa”)  és grec, com també ho eren diferents ciutats gregues : la ciutat homònima de Gal·lípoli, a prop d’Estambul, o la també homònima de Cal·lipolis, a prop de Tàrent (Calabria). Ambdues  van ser fundades per els grecs.

LA PROVA HISTORICISTA

   ¿Què diuen els historiadors i Arquitectes clàssics sobre Barcelona? Només detalls, que de vegades són rellevants.

   L’historiador grec Estrabó (n.58 aC.) reconeix de forma indirecta l’existència d’un port a Barcelona, quan diu : “Des de les columnes (d’Hércules, estret de Gibraltar) no hi ha bons ports, sinò els dels laietans, el de Rodes i el d’Emporion”. És de creure que els dels laietans sigui el port de Barcelona. Estrabó fa aquesta manifestació abans de que l’Emperador romà Juli August ocupés Barcelona i, per tant, abans de la construcció del Temple de Barcelona.

   L’Arquitecte romà Vitruvi fa un estudi academicista en els seus 10 Llibres d’Arquitectura, que era obra de text en el seu temps. D’aquest espès treball es poden treure certes conclusions. En el seu Libre IV, Vitruvi critica certs Temples romans que no s’adequàven a les normes constructives gregues. Una d’aquestes normes era la relativa a l’ambulatori o columnata que havia d’envoltar el Temple propiament dit o naos, en el cas dels Temples grecs. S’en diuen Temples perípters. Alguns romans no respectàven aquesta norma, essent d’especial referència la del Temple romà de Nimes i, a casa nostra, el Temple de Vic. En ambdós casos, el Temple propiament dit o cel·la arriba fins a la columnata lateral. No hi ha ambulatori, el que fa que alguns tractadistes califiquin a aquestos com a Temples pseudoperípters. Al Temple de Barcelona no queda cap rastre de que la naos o cel·la arribés a la columnata lateral exterior, per que les columnes eren totalment exentes quan van ser localitzades al Segle XVI, sense resta alguna de pedres de la naos.

   Encara hi ha més raons, derivades de Vitruvi. Una de les seves crítiques és referent als Temples romans que no respecten la norma de que  el nombre de columnes laterals sigui més del doble de les columnes frontals. Dit d’una altra manera, si les columnes frontals són 6, les laterals han de ser 11 com a mínim. O be en el mateix cas : si els intercolumnis frontals (espais entre columnes) són 5, els intercolumnis laterals seràn 10. Per una qüestió purament estètica.

   A través de diferents estudis, sabèm que el Temple de Barcelona tenia 6 columnes frontals per 11 laterals (Temple hexàstil), el que segueix les normes gregues. I era perípter. Tot  indica que era un Temple grec.

   L’historiador romà Avié del Segle IV dC. va ser un prolífic recopilador d’històries antigues, recollides en bona part en la seva obra Ora Marítima. Entre aquestes històries, una d’elles correspon al Segle VI aC. Amb totes les reserves, s’ha de dir que el relat primitiu s’atribueix al grec Eutimenes, que va residir a Massalia (Marsella) quan era una colonia grega. Entre altres ports, Aviè parla dels llevantins de la Península i, en un determinat paràgraf esmenta les “Riques Barcelones”. No seria d’estranyar si Barcelona tenia un Temple grec d’aquelles dimensions i unes Avingudes com les que servien d’eixos de la Ciutat. Un simptoma de riquessa seria l’existència d’un Temple.

   L’historiador romà Tito Livi (59 aC.-17 dC.) esmenta en la seva obra als laietans com habitants de la costa de Barcelona, però no parla de romans com a ocupants d’aquest territori.

   El geògraf Ptolomeu (100 – 170 dC.), d’origen greg i de la Ciutat que porta el seu nom (Ptolemaida), emigrat a Egipte, també fa esment dels laietans, el que indica que aquest antropònim va perdurar al llarg dels Segles, cosa que fora difícil sense una gran Ciutat.

   L’historiador Pomponi Mela (finals Segle I aC.- 45 dC.), nascut a la Península, a Algecires, en la seva obra “Corografía” inclou un paràgraf en el que sitúa la “Costa Barcino” entre Baetulo (Badalona) i el “Rubricatus” (riu Llobregat), annex al Mont Jovis (Montjuic). Aquesta referència al Mont Jovis és molt significativa, ja que la designació  és en el grec Jovis i no en el més modern i romà de Jupiter (Jovis Pater), amb la que els romans van designar certs Temples itàlics, com el de Agrigent (Temple de Jupiter Olímpic).

   El conjunt de les fonts consultades es prou clarificador com per que es pugui afirmar, abans que negar, que Barcelona va ser Ciutat grega associada dels ibers laietans i que el seu Temple era grec, no pas romà.

LA MONEDA LAIETANA A BARCELONA

   No passarà molt de temps des de les emissions de monedes amb epigrafia Barceno per que a Barcelona circulin monedes d’altra tipologia. Desapareix el Pegàs bèlic, que ve sustituït per un genet a cavall, amb palma, que es pot considerar un signe de pau, mentre que a l’anvers la Deessa Atenea es canviada per una testa viril diademada.

   El canvi és tan sustancial que no pot passar desapercebut. L’epigrama ara és “Laiescen”, que sustitueix a Barceno, encara que sabèm que el nom de Barceno no desapareix per a designar a la Ciutat de Barcelona. Ara, l’atribut de la tribu no és una Deessa, sinò un home i el genet representa a un militar íber, com en altres regions i altres monedes d’Iberia. Ja no és igual la relació de Barcelona amb Empúries i Roses. De ben segur, cap el 218 aC., la victòria de Roma en la Segona Guerra Púnica va canviar les relacions de poder, establint la preponderància dels romans, tant a Barcelona i Tarragona, com a Emporion.

   Dit d’una altra manera, Barcelona va deixar de ser ciutat associada grega.Deixa d’encunyar monedes amb el nom de Barceno i passa a encunyar-les amb l’epigrama dels laietans.

                                         

                      

   LA NOVA MONEDA LAIETANA TROBADA

   Fa poc temps uns submarinistes belgues van localitzar en el mar del Port de la Selva les restes d’un vaixell de l’època ibero-grega. S’en van emportar el seu contingut, entre el qual unes àmfores.

   Després, pels submarinistes catalans hem pogut saber que els belgues no ho van prendre tot. Al vaixell hi havia, en un lloc estratègic i ben amagat, una moneda que, degudament examinada, era un dracma laietà, idèntic a altres coneguts i identificats des de fa molts anys.

   Per tant, la troballa no tenia res d’especial, com no sigui que era, posada a propòsit, en un vaixell naufragat, de fa uns 23 segles. Això la constituía en una peça diferent.

   Els submarinistes belgues no l’havien localitzat per que era a la base de les restes del màstil, que per a ells no tenia interès econòmic.

   El navili s’ha considerat ibèric…Preguntèm : o grec? Ja en parlarèm, però ara es pot avançar que la ubicació d’aquesta moneda pot demostrar fets molt significatius.

   Que el vaixell devia estar construït o restaurat a les dressanes de Barcelona o ports laietans de la comarca.

   Que al Segle II aC. a Barcelona s’encunyava moneda laietana.amb grafia  ibèrica i l’epigrama “Laiescen”.

   Que aquesta moneda laietana havia vingut a sustituïr una altra moneda de facció grega, del Segle III aC. amb la llegenda de Barcino o Barceno.

   Per altres mitjans sabèm :

   Que Barcelona va ser una de les Ciutats-Estat gregues de la Mediterrània, del mateix temps que Emporion, Rodes, Agazé (Agde), Marsella, Siracusa, Agrigent, Tàrent, Atenes, Corint o la Rodes grega.

   Que Barcelona era ciutat dels laietans, que ocupàven tot el litoral, des del Llobregat (Lauro-Llor-Sant Boi), passant per Barcelona (Barcenon), Bítulo (Badalona), Iluro (Mataró), fins a Blanda (Blanes).

   Que tant a Lauro, com Barcenon, Bítulo, Iluro o Cosse (Tarragona),  s’encunyàven monedes  amb llegenda en alfabet ibèric, al mateix temps que a Emporion i Rodes s’encunyàven dracmes amb llegenda grega.

   Que totes les monedes laietanes del temps tenien a l’anvers una testa viril a la dreta i al revers un cavall piafant (potes davanteres aixecades), i genet amb palma.

   Que la testa viril no sabèm  a quin personatje pot correspondre, però de ben segur ja no és un Deu grec.

            

EL TEMPLE, AL MONT TÀBER

    Els grecs o greco-ibèrics van construïr a Barcelona un Temple, Partenon o Barcenon, paral·lel a l’actual Carrer de l’Argentería i a la façana de l’actual edifici de la Generalitat, amb frontó a l’actual carrer del Bisbe.

   ¿Cóm s’arriba a aquesta conclusió?

   Part dels arguments deriva de qüestions que poden ser epigràfiques, documentals, numismàtiques o arquitectòniques. Altres són proves negatives.

   Per als grecs, el lloc adequat per a construïr un Temple dedicat a un Deu o Deessa, era sempre sobre una elevació del terreny, per que es pogués visualitzar des de tot arreu. Sobre tot, des del port.

   Aquest lloc ideal era la petita elevació que després es dirà  Mont Tàber, designació d’inspiració en el Mont Tabor de Galilea (Palestina), lloc de culte  que compartien tant els jueus com els primers cristians. La diferència era  d’altitud, que en el cas del Mont Tàber barcelonès és de escassos 17 metres, dels quals deriven els diferents carrers que es diuen Baixada…

CIUTAT IBERO-GREGA DE BARCELONA

   Aquesta és la reconstrucció gràfica de la Barceno íbero-grega al Segle IV aC.. Encara no hi ha muralles en la primitiva Ciutat, però ja existeix el Partenó. Dues vies perpendiculars menen al Temple. Són les actuals Baixades del Bisbe i de la Llibretería Per sota del Temple, la Baixada de Santa Eulalia porta a la “zona industrial” íbera, actual subsòl de la Plaça del Rei. Altres Baixades eren la de Sant Miquel, Santa Clara i Baixada de Viladecols. El nom de ‘baixades’ ens indica ben a les clares per que la Ciutat es va dir Mont Tàber, encara que fos un monticle d’escasa elevació, 17 metres.

   Per sobre del Temple, un incipient poblat jueu o fenici.

   Barcelona no tenia muralles, com no les tenien Atenes, Olimpia, Agrigent, Tàrent o Siracusa.

   Per altra banda, a la pujada del Castell de Montjuic es pot observar  un altre poblat iber i, per sota d’ell, al Poble Sec, hi havia  unes enormes sitjes, que van ser descobertes fa pocs anys. En les excavacions es van trobar ceràmiques de diferents èpoques, entre d’elles ceràmiques gregues dels volts del Segle IV, el que indica l’entroncament entre Barcelona i els grecs.

   La muntanya era la que Pomponi Mela va anomenar Mont Jovis, que també demostra la relació amb els grecs.

  

 PLAÇA DE RAMON BERENGUER III.

 LA PRIMITIVA BARCELONA IBERO-GREGA.

   Si observèm la fotografia podèm comprovar que les muralles del Segle IV dC. disposen d’uns arcs que sostenen la Capella de Santa Àgata. Hi ha una explicació per a aquest fet. Fins al Segle II, Barcelona no disposava de muralles. Per tant, aquest plana era contínua, existint una pujada que menava al que hem anomenat Temple de Partenó. A l’inici de la pujada hi havia diferents instal·lacions, que actualment són al subsol de la Plaça del Rei (Museu municipal). Quan es van construïr les primeres muralles, es van deixar uns accessos a aquella part del poblament ibèric, que són els forats dels actuals arcs que s’observen a la fotografia. Quan en temps romà es van reforçar i realçar les muralles i es van construïr torres en tot el circuït, entre dues d’aquestes torres es van mantindre els arcs, sobre els que Segles després es va aixecar la Capella de Santa Àgata.

PRIMERA MONEDA CONEGUDA : EL LLEÓ DE LIDIA.

   L’INVENT DE LA MONEDA.

   ¿Cóm s’arriba a la moneda rodona?

   Sabèm com es va inventar la moneda , que els grecs van anomenar dracma, equivalent a l’anterior ‘dragmé’ o manoll de llavors, quan encara es practicava el bescanvi o truca.

   Les primeres transaccions en unitats-valor les van fer els egipcis, els jueus i els fenicis en lingots d’or o argent, en els que després es van fer encunyacions que determinàven el seu pès. Degut a les dificultats d’us o moviment, més tard es va utilitzar una mena de mongetes o pepides, que es podien perdre amb relativa facilitat.

   Al Segle VII aC. alguns comerciants de la comarca de Lidia (Anatòlia) van laminar aquestes mongetes, que van adquirir un aspecte ovoide irregular, primer sense cap encunyació,  però acte seguit les van arrodonir (de vegades amb poca fortuna) i les van encunyar per l’anvers i el revers.

   La primera moneda encunyada coneguda és l’anomenada moneda del lleó, emesa a Lidia (actual Turquía) cap el 600 aC., que en el revers  és incusa o de pepides incrustades. Les posteriors  acostumen a tenir per l’anvers el cap d’un moltó o un peix, per que aquest devia ser el motiu del negoci o de la transacció dinerària. Pel revers, trobèm un quadrat incús (incrustat-gravat al buit), que pot correspondre al valor de quatre de les antigues mongetes.

   Al Segle VI l’idea del poder de cada Ciutat-Estat porta a un enaltiment de la seva simbología, començant a emètre-s dracmes amb testes virils de Deus o Deesses representatives de cada Ciutat-Estat, mentre al revers  hi ha essers mitològics, com Pegasos (cavalls alats), faunes o sàtirs (mig home-mig animal), sirenes (primer amb cua d’au ; després amb cua de peix) i un llarg etcètera.

   Les variacions entre els fenicis, els foceus, els doris, els corintis, els púnics i els altres pobles són minses i aniràn sortint successivament.

   LA UNITAT MONETÀRIA INTERNACIONAL

   Durant segles, al menys del VII al V, el dracma grec és pràcticament la moneda preferent de transaccions comercials des de Crimea fins a Gades. Del mateix temps són les monedes fenícies d’Arados, Tiro i Biblos, que tenen una factura i contingut totalment diferenciat dels de les gregues.

   Les primeres monedes que es poden atribuïr als grecs jonis de la Dórida (Costa d’Anatólia), amb un quadrat incús en el revers, són del Segle VI aC., però ja tenen la perfecció necessària com per a poder-se afirmar que les primeres havien de ser del Segle VII aC. , similars a les del lleó de Lidia.

   El domini monetari grec era quasi absolut. El dracma era la moneda forta, homologada a tota la Mediterrània. Tot aquest moviment monetari corre parell amb el comerç internacional grec, que implica en concret a la costa llevantina d’Iberia : creació d’establiments comuns íbero-grecs a tota la costa, que comporta dressanes per la reparació dels vaixells o per la construcció de nous vaixells, tasca en la que van participar indistintament els ibers i els grecs.

      Hi ha una certa equidistància entre els establiments, el que representa una organització comercial sistemàtica. Els grecs es troben muntada bona part d’aquesta xarxa, com ho demostren les grafies íberes de les monedes, tant laietanes, cossetanes o edetanes, fins a Saitabí. Els ibers sabien comerciar, tant o més que els grecs.

TEMPLE D’HERA, A OLIMPIA.

LA RELACIÓ ENTRE EL PODER, EL DINER I ELS DEUS.

   Aquesta relació és palmària durant el Segle V aC., el que es diu el Segle de Pericles.

   Un dels primers monuments que ens han arribat és el Temple d’Hera, a Olimpia, construït cap el 600 aC. Quan l’escultor i Arquitecte Fidies el va contemplar, va saber de seguit que allà hi havía negoci.

   Fidies va ser un gran comerciant, tant a Olimpia com Atenes. Va convèncer al poder d’Atenes d’esculpir una gran estàtua d’or, segons alguns, de 1.200 kgs. d’or i 12 metres d’alçada, dedicada a la Deessa Atenea Partenos, però també va saber originar enveja en la Ciutat d’Olimpia.

   En aquesta darrera ciutat i per al seu Temple va promoure una nova gran estàtua d’or i ivori, dedicada al deu Zeus.

   No sabèm en què devien pensar Pericles i Fídies quan promocionàven aquests disbarats, però sí sabèm que Pericles va tenir greus problemes econòmics per llençar-se a aventures bèl·liques.També coneixèm les monedes d’or i argent amb que devia cobrar Fídies, gregues o  procedents de Lídia (Asia Menor, actual Turquía), que estàven també dedicades a Deus, com Atenea o Apol·lo.

   Fidies hagués pogut tenir una idea més genial i més lucrativa : dedicar aquell or a una política monetarista orientada al comerç mediterrani, com es produiría durant els segles IV i III aC. a Sicilia, Calàbria i la costa catalana.

   S’ha de comprendre que les Ciutats gregues no tenien idea de pertànyer a un Estat comú. Elles mateixes eren Ciutats-Estat, que no estàven confederats. De consú, patien enfrontaments entre elles, molts cops amb motius monetaris, la dominació a través de les monedes o pels endeutaments entre les diferents Ciutats.

   LA MONEDA IBÈRICA

   Aquí les diferències són esenciales respecte al que hem  esmentat amb anterioritat. Hi havia uns criteris més utilitaris, que es poden percebre en les monedes catalanes de l’època.

   Barcelona va emetre unes monedes en alfabet íber, amb llegenda BARCENO o Barcenon i tipologia grega (que competien amb les de Emporion i Rodes) i altres amb llegenda LAIESCEN, d’esprit iber, que competien amb les de Cosse (Tarragona), Lauro (Llor-Sant Boi), Betulo (Badalona) o Iluro (Mataró), també amb llegenda i alfabet iber.

   De totes han quedat exemplars. Les monedes de Barcenon les van trobar a Vilanova i la Geltrú (poblat iber d’Adarró) i a Montjuic;  les de Laiescen en el poblat iber de Montjuic i ara en el vaixell enfonsat a Port de la Selva.La majoría de tractadistes opinen que les de Barcenon són del Segle III aC. i les de Laiescen del Segle II aC. Una de les conseqüències de la seva localització és la següent : les monedes de Barcelona circulàven per tota la costa, com les altres de les poblacions veïnes. Però no anàven més enllà. No s’en troben als ports del Sud de la Península ni als del Sud francès.

   Això ens porta a parlar d’un nou tema.

   ELS IDIOMES DE BARCELONA  L’ANY 400 AC

   Una qüestió prèvia. A partir del 600 aC. no es pot saber quin idioma parlava Homer, per que no es conserva l’original de l’Ilíada, sinò només algunes refundicions posteriors. Se li atribuia la patria jonia i és versemblant que si la seva primera obra és sobre Troya (Ilion), el seu  lloc de naixement fos a la costa de Turquía, a prop d’Esmirna. En aquella costa els jonis es van barrejar amb els doris.

   A partir del 500 aC. (Segle de Pericles) sabèm, a través de les monedes circulants, que la llengua grega estava  bastant unificada, ja que la majoria de les monedes tenien llegendes en un sol alfabet, però altres eren anepígrafes (no tenien llegenda), com algunes jònies o les de Corint, que són les més primitives. Aquesta circumstància pot indicar que parlàven un idioma o tenien un alfabet  diferent del grec, com alguns han demostrat.

              ALFABET FENICI

   Els fenicis o cananeus, ja implantats de més antic a la Mediterrània, tenien un idioma i un alfabet incomprensible per als grecs, més proper a l’hebreu o l’arameu. Sabèm que els fenicis i els seus parents, els púnics, comerciàven a la Mar Mediterrània amb els grecs. Les transaccions eren signades en els dos idiomes, el púnic i el grec antic, com resulta palpable per els denominats Cippi de Melqart, o pedestals inscrits trobats a Malta.

   Inclús entre els fenicis, els hebreus, els arameus i els púnics (malgrat tenir un alfabet similar amb lleugeres variacions), les diferències idiomàtiques eren de molta consideració, amb necessitat de traductors.

   El problema s’agreujava en el tracte d’aquestos amb els pobles grecs, començant pel problema de l’escriptura, ja que tots els primers escrivien de dreta a esquerra i per a més dificultat encara, eren idiomes consonàntics, a diferència del grec. Només se salvàven en part d’aquestes dificultats els jueus, que molts cops van fer de traductors.

   LA TORRE DE BABEL DE BARCELONA

   El Segle V Barcelona és una Ciutat cosmopolita. Aquí es parla multiplicitat d’idiomes. L’idioma iber del Nord, el del Surest de la zona llevantina, el dels comerciants tartessis, el dels etruscs, els diferents idiomes foceus, doris, jonis, el fenici o cananeu clàssic, el púnic-cartaginès, l’arameu, l’hebreu, aquell incipient llatí…

   Malgrat aquest batibull, la que predomina és la faràndula d’aquells grecs del Segle de Pericles, un  home amb desitjos i ambicions imperialistes. Un dels primers bojos de la Història de la Humanitat que  nolieja 300 vaixells trirremes de guerra.

   ¿Què se li havia perdut a Pericles per aquells mons de Deu? Els historiadors el magnifiquen, sobre tot quan es queden bocabadats en presència dels seus Temples, dedicats a unes divinitats que després van ser menyspreades i els seus temples anorreats.

    LA BARCINO DE LA LITERATURA

   Es pot afirmar amb certa rotunditat que els ibers del Segle V no sabien parlar ni escriure cap dels idiomes grecs. Salvant certes excepcions. Per exemple, alguns jueus residents a Ibèria, sobretot els que tenien afeccions literàries o els que havien comerciat des de sempre per les illes del Mar Egeu o del Mar Jònic, posèm per cas. O aquells ibers que feien negocis amb els grecs d’Emporion o la Rodes catalana.

   Es comprensible que al mateix temps que les monedes d’Emporion o Rodes portessin llegenda en grec, ja que eren colònies gregues, les monedes iberes de Saitabi (Xàtiva), d’Arse (Sagunt), de Cosse (Tarragona), de  Lauro, Betulo o Iluro adoptéssin l’alfabet i l’idioma iber septentrional, ja que devien ser només ciutats associades.  Com les monedes de Barcelona.

   L’utilitarisme comercial de l’idioma iber, amb poca tendència a la fabulació d’altres indrets, fa que entre els catalans de l’època no proliferi la literatura, encara que sí són abundossos els contractes comercials. Tenim constància d’ells en els ploms trobats al llarg dels païssos catalans, com són el plom d’Ullastret en iber i el molt primitiu d’Empúries en grec, el plom d’un contracte a Pech Mahó (Sigean), en dialecte jònic de Focea, el contracte de l’Orlei (Vall d’Uixó) i uns quants més. Per cert, a Pech Mahó es va trobar un altre plom contractual redactat per una cara en grec i per l’altra en etrusc, el que demostra que també els etruscs van rondar per Iberia. L’helenització d’altres zones que no eren Emporion i Rodes es demostra en el plom de la Serreta d’Alcoi, que te grafia mixta, en grec i ibèric.

   Es a dir, davant la fanfàrria, la faràndula i l’esoterisme grec, a la costa catalano-llevantina imperen criteris més utilitaris. No tenim fabulacions sobre Deus, semideus ni herois mitològics. No es conserva cap text literari ni memòria de cap poeta o dramaturg. No hi ha èpica patriòtica ni personatjes redemptors. El buit és notable. És el llevant iber àcrata o iconoclasta. La única representació divina és la de les monedes de Barceno, Emporion, Rodes o Cosse. 

    A la zona Sud, a Tartessos (d’influència fenícia) les figures femenines en escultura tampoc són deesses, a diferència de Grècia. A la zona de contacte amb Tartessos són Dames. Com la Dama d’Elx, la de Baza, la Matrona de la Serreta d’Alcoi o les tres Dames del Cerro de los Santos (Albacete). Ni tantsevol a Catalunya la molt primitiva figura de Gavà, exhibint els seus atributs femenins, es pot considerar una Deessa.

   Hem d’observar amb deteniment les monedes gregues i les monedes íberes. Les primeres ostenten tota la faràndula de Deus i semideus, Apol·lo, Zeus, Saturn, deesses com Minerva, Atenea Partenos,  Atenea Áfea o Hera, essers mitològics, pegasos alats, faunes, sàtirs, nimfes, sirenes, òlibes o hidres. Per contra, les monedes íberes tenen la mateixa utilitat comercial que les gregues, però en elles la representació iconogràfica és més senzilla : a banda  de les d’Atenea o caps adults de testa viril, com a molt amb una diadema, que pot representar a un dirigent de cada Ciutat i cavall al trot i genet amb palma, símbol de pau.

L’OPRESSIÓ DEL PODER SOBRE ELS IBERS.

   Aquest quadre de l’autor és una alegoria. Les restes de la farga ibèrica de Les Guàrdies (El Vendrell) van desaparèixer de forma absurda, al ser travessades per l’Autopista Pau Casals. Però els ibers sempre van haver de patir l’opressió d’uns o altres. Els que menys es van fer notar, els grecs, malgrat ser la seva cultura tan diferent de l’íbera. La fantasia grega, contra l’utilitarisme iber.

   El mon iber és utilitari ; pensa, sobretot, en el negoci.La seva màxima expressió són els contractes que hem indicat, en plom o bronze. Es pot destacar l’indústria de la costa catalana de les fargues, com els forns de ferro de Les Guàrdies (Vendrell). Els  historiadors grecs i romans van manifestar que les espases íberes eren millors que les romanes. No ho deien d’oida, sinò de primera ma, per que el grec Polibi va estar a Numància el 133 aC. amb Escipió l’Emilià i va poguer observar en acció tant les espases gladius com les falcates, i els mateixos elogis van fer l’itàlic Tilos de Siracusa o l’historiador grec de Sicília Diodor, en temps de Juli Cèsar.  I això és aplicable a les eines de ferro agrícoles de Llevant, com les de Moixent. També és destacable la indústria ceràmica íbera, procedent de forns com els de Tomoví (Vendrell), de la Idíada (La Bisbal del Penedès) o Sansuies (Montmell). La ceràmica íbera no és llampant, a diferència de la ceràmica àtica o grega, per que aquí només prima la utilitat, com ho demostren els milers d’àmfores d’oli i vi, sortides de Tomoví, les restes apilades de les quals actualment formen una enorme muntanya al Port romà d’Òstia.

  

  

EL GUERRER DE PORCUNA,

L’EQUIVOC NOM D’IBERIA.

   Llegit en un destacat especialista: “Estrabó i Apià van denominar Iberia al territori de la Península Ibèrica”. També diu : “Ibers : és com van denominar els antics escriptors grecs a les gents del Llevant i Sud de la Península”.

   Això no és exactament cert. Els escriptors grecs parlàven de certs llocs de la Península, on hi havia ibers. Enlloc diuen que al Sud de la Península hi hagués ibers. Alguns hi podia haver, però no era terra d’ibers, si s’entén Sud per la major part d’Andalusía.

   Abans hem intentat explicar el caràcter pràctic dels ibers, amb poca tendència a la fabulació, amb el seu tarannà comecial. Aquest esprit lluitava amb la forma de ser dels grecs, dels foceus, dels etruscos i, sobre tot a partir de l’any 0, amb la dels romans.

   Alguns han volgut ubicar geogràficament la cultura íbera, tasca realment difícil. S’acostuma a fer un capmàs dels pobles de la Península ibèrica des del Segle VI aC. fins al Segle I de la nostra Era. En certes publicacions molt especialitzades, sota el títol de “Els Ibers” s’inclou un batibull de manifestacions culturals, englobades en un sol context. Els criteris són uniformitzadors : tot a la Península és una mostra de cultura íbera.

   Per exemple, sota el concepte “Ibers” es parla de la cultura meridional o sudoccidental de la Península, de la cultura llevantina i de la septentrional. Se li dona als ibers un mèrit cultural que no tenen. Es fa una amalgama, un pupurri, de vegades incomprensible. Hem de reconèixer que alguns tractadistes ho fan molt be, saben nedar i guardar la roba. Volen quedar be amb tothom.

   Aquest fenòmen és tant o més destacable quan es parla, per exemple, de la Dama de Baza o de la Dama d’Elx, quan es comenta la imagineria de Porcuna o quan s’estudia l’art escultòric de “Catalunya”. Es diuen les coses de tal manera, d’una forma tan psicodèlica, que no podèm arribar a saber si les imatges de Porcuna són íberes o tartèssies. En tot un text de varis folis es barrèjen amb tanta displicència les paraules íber, tartessi (inclús fenici), cultura meridional o llevantina, que qualsevol estudiós pot adaptar-les als seus esquemes. Al final no sabèm si l’escultura del guerrer vencedor, a peu del seu cavall, enfront del guerrer caigut i vençut, és una escultura íbera, tartessia, fenicia d’influència grega o “autònoma”de la Zona de Llevant. El confusionisme amb els tartessis és majúscul.

   Cal prendre partit, no seguir en la indefinició, que no obliga a res. En definitiva, no ens juguèm cap prestigi en el cas de que poguèm establir criteris clarificadors.

   Un d’aquestos criteris seria : els ibers no tenien una cultura pròpia, com no sigui la de les pintures rupestres de les “Capelles Sixtines”del Neolític. El seu èlan vital no els portava cap a la imagineria ; es podria dir, amb Unamuno, “que inventin ells”, els altres.

   Si els ibers haguéssin estat autors intelectuals de la Dama de Baza o la Dama d’Elx, la pregunta sorgiria quasi de forma immediata : ¿per què a “Catalunya” no hi haurà en el futur més constància d`aquests fenòmens escultòrics? No és que els ibers no en sàpiguin. És que no li donen importància. La màxima expressió escultòrica és a Iberia la del genet o la magnífica testa viril de les monedes laietanes. La moneda sí que és important per als ibers negociants. En aquest sentit superen a les monedes gregues o focees.

   En canvi, el conjunt escultòric de Porcuna (un qualsevol d’ells) ens col·loca en un altre context, que, si hem de triar, és plenament tartessi o fenici. El Mestre de Porcuna ha de conèixer la realitat física de l’escultura grega i, en molts aspectes, intenta millorar-la. El concepte de “moviment” és la superació de l’art. Sense exageracions. En molts aspectes, el Mestre de Porcuna iguala o supera als Mestres grecs, es diguin Fídies o com es diguin. L’autor de la Dama de Baza, al qui atribuirèm origen tartessi, és un innovador, és un dels primers que seu en el tron a una mare, sigui de condició superior o inferior. És una dona del poble, no és una deessa grega que segurament periclitarà amb el temps. El concepte tartessi o fenici és el que perdurarà, si s’ens permet dir-ho de forma esquemàtica.

   El contrari del que passa amb l’art iber - “català”, que ni és iber ni català. Per exemple, la Venus de Badalona o l’Escolapi o Asclepi d’Empúries. Com aquí tenim una barreja de races o ètnies, han de ser els grecs i romans els que inventin o practiquin l’art escultòric, per que entre grecs i romans predomina l’idea de la imagineria. Però amb el temps, la dona íbera no tindrà voluntat de Venus ni l’home iber tindrà afany d’Escolapi.  

  

ELS IBERS COMENCEN A APRENDRE LLATI

   Durant Segles, al menys des del Segle VI fins al III aC., els romans conèixen les seves limitacions territorials. El romà és un poble més de la Mediterrània, dominada pels diferents pobles grecs i les diferents varietats fenícies. Els íbers són dominadors de bona part de la Península. Potser no s’ha fet prou afermament d’un fet palpable. La Península disposa durant Segles de dos eixos vertebradors, els grans rius, l’Ebre i el Betis (futur Guadalquivir). Sense falses senyes identitàries o afanys patriòtics regionalistes, no és en va que la majoria d’historiadors anomenen Ibèria a la Península, per que el riu Ebre és el bressol més arcaic, per raons òbvies de trànsit humà. Però el riu Betis no li va a la saga, des que els fenicis de Tartessos van saber de l’existència de mines certament importants a prop del riu. Les conques dels dos rius conformen una mena de línia divisòria entre les dues cultures. En l’àmbit mediterrani-llevantí aquesta línia estaria situada entre Alcoi (Iberia), on el bronze de la Serreta te caracters grecs i Elx, que pertany a l’àrea de Tartessos - Fenicia. Ambdós sistemes elaboren el seu idioma i el seu alfabet.

   Un serà l’idioma i l’alfabet de Tartessos, variant del fenici.

   L’altre serà l’iber, be el meridional o el septentrional, aquest més desenvolupat. L’idioma iber té les seves arrels en el riu Ebre, des del país vasc, més en concret, des de Reinosa (Cantabria) fins a Tortosa. De forma predominant, tota la riba esquerra del riu Ebre. En tot aquest territori es parla un sol idioma durant Segles : l’iber. Amb un mateix alfabet, que els bascos i els catalans encara podrien estar utilitzant, si no fos per l’influx del llatí.

   Aquest influx és molt esporàdic des de finals del Segle III aC. i ens arriba a través de les guerres entre cartaginesos i romans. Es plasma en episodis com el de Lleida (218 aC.), en que els ibers-ilergetes fluctúen entre suports successius als romans o als cartaginesos.

ESCULTURA D’INDÍBIL I MANDONI A LLEIDA

   A través de la literatura bèl·lica disposèm dels dos primers noms de personatjes ibers cap el 218 aC. El seu contacte amb els romans farà que hagin d’assolir rudiments d’aquell idioma, “bàrbar” per a ells, en un alfabet que els hi és totalment aliè. Indíbil haurà d’aixecar el pulgar, per indicar el número 1, quan parli amb Cneo Escipió. Ell diu ‘ban’  quan Escipió diu ‘unus’ i així successivament ‘bi’, ‘irur’, ‘laur’ o ‘bors’ per ‘duo’, ‘tria’, ‘quattuor’ o ‘quinque’, quan es refereix a les brigades de cavallers o turmes amb els que el pot ajudar contra els cartaginesos. Es a dir, els ibers utilitzen la mateixa numeració vigesimal que els bascos actuals, o sigui, fins a  vint.

   L’iber ho te més fàcil quan canvia de bàndol, per que amb la gent cartagineso-púnica-cananea-fenícia fa més Segles que els ibers hi tenen contacte i ambdues parts conèixen bona part de l’idioma iber meridional i del seu alfabet.

   Els romans intenten consolidar-se entre els ibers quan Cató instal·la una base militar a Empúries el 195 aC.

   Com a conseqüència d’aquest experiment, els romans no desaparèixen del tot de la Península, tant lluny de l’Ebre com a prop de Lisboa (Olisipó o Olisibó), en que els trobèm de bell nou enfrontats als cartaginesos de Viriato entre el 155 i el 147 aC.

   O en un altre episodi a prop de Soria (Numància) el 143 aC. Els romans no demostren una gran intel·ligència tan lluny de les seves fronteres. No aconseguèixen crear una xarxa ni de bon tròs mitjanament comercial, per que els ports de la Mediterrània estàn col·lapsats pels ibers del Nord i els grecs d’una banda i els íbers del Llevant  i els fenicis per l’altra. La seva moneda no te cap influx en les transaccions, per que ells no aporten res a canvi, ni tecnologia ni excedents.

   En aquest estat de la qüestió, l’idioma predominant a la costa llevantina és l’iber i els epigrames de les monedes estàn en aquest idioma, com les monedes de Barceno o les de la comarca, les laietanes, les cossetanes, les de Lauro, Betulo o Iluro, entre d’altres.

   En cap cas es vol dir que el llatí no vagi tenint una lenta penetració. Per exemple, se sap que alguns aragonesos de Salduba (Saragossa), d’Egea (dels Cavallers) i altres estàn reclutats l’any 89 aC. per l’exèrcit romà, amb alguns ilergetes de Lleida. Aquestos darrers ja porten noms romans, com a fills d’altres que porten noms ibers. Així consta en un bronze trobat a Ascoli, a prop de Roma. Estèm parlant de 30 cavallers d’una “turma” romana. No ens podèm estar de donar els seus noms i la regió de procedència.

  

   EL BRONZE D’ASCOLI

NOMS DE MILITARS IBERS EL 89 AC.

1.- Salduba (Saragossa) :                              Sanibelser, fill deAdingibas.                                                   Ilurtibas, f. de Bilustibas.                                                     Estopeles, f. de Ordennas.                                                     Torsinno, f. de Austinco.                                                                   2.-Bagarenses :                                                                    Cacususin, f. de Jadar.                                                                      3.-Licenses:                                                                                       Xxx f. de Sosimil.                                                                              Xxx f. de Arsecel.                                                                             Xxx f. de Elgaun.                                                                              Xxx, f. de Nespaiser.                                                                          4.-Libenses :                                                                          Bastugitas, f. de Adimels.                                                        Umarillun, f. de Tarbantu.                                                                  5.-Suconsenses (Suconsa-ilergetes) :                                   Belennes f. de Albenses.                                                             Atullo, f. de Tantindals.                                                                      6.-Ilversenses :                                                                        Balciadin, f. de Balcibil.                                                                      7.-Ilerdenses (Lleida) :                                                             Otacilius, f. de Suisetarten.                                                           Fabius. f. de Enasagin.                                                                       8.-Begenses (Becula-Ausetania) :                                       Turtumelis, f. de Atanscer.                                                                  9.-Segienses (Egea) :                                                                Sosanidem, f. de Sosinasae.                                                         Sosimil, f. de Sosinasae.                                                              Urgidar, f. de Luspanar.                                                                   Gustarno, f. de Biurno.                                                                       Elandus, f. de Enneges.                                                                 Agianes, f. de Benuabels.                                                                Nalbeaden, f. de Agerdo.                                                              Arranes, f. de Arbiscar.                                                             Umargibas, f. de Luspangub.                                                            10.-Enegarses (regió d’Egea) :                                                     Beles, f. de Umarbeles.                                                                   Turinnus, f. de Adimels.                                                       Ordumeles, f. de Burdo.

   Aquestos cavallers ibers, mercenaris a les ordres d’un Cap turmer romà, han de tenir prou coneixements de llatí com per a rebre instruccions, més estant lluitant a Itàlia. Alguns adopten noms romans, quan els seus pares encara tenen noms ibers.

   IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA A “CATALUNYA”

   Ha començat a produïr-se el canvi a Lleida. Encara no a l’Aragó i al Païs Basc, on perdurarà l’iber durant Segles. Aquesta introducció del llatí es fa més palpable a ciutats com Tarragona, Tortosa o Barcelona. Els epigrames de les monedes deixen de ser ibers i passen a ser romans. No caldrà més que observar les seves primeres monedes.

                

    

LA DIVINITAT D’AUGUST

TEMPLE D’AUGUST DE TARRAGONA

 AUGUST, UN NOU DEU.

   August, de la nova nissaga Júlia, és el primer suplantador dels Deus grecs. El canvi es va fent paulatinament. Allà on hi ha Temples grecs, com Empúries o Barcelona, lentament han començat a desaparèixer. On no n’hi ha, com Tarragona, serà construït un Temple, no pas dedicat als Deus, sinò al nou Deu, únic i populista. Aquest Temple tindrà columnes més altes que les gregues i serà més ample, octàstil o de 8 columnes en el frontó. Sobre un podi romà. Pujant pel carrer Major, la vista serà impressionant. A l’escalinata de 17 graons que supera el primer desnivell s’hi afegirà la segona escalinata davantera. Un dels pocs esquemes que es conserven dels grecs és el de l’orientació del Temple, Norest-Sudoest i la col·locació del nou Deu dintre de la cel·la o temple propiament dit, en el Norest. L’estàtua d’August orientada cap el Circ. En realitat, l’orientació del Temple era la mateixa dels seus coetanis de Mèrida i Èvora, per a ser més precissos, Nord-Sud al  primer i Noroest-Sudest al  segon. Esencialment, Nord-Sud.

           

TARRAGONA, CAPITAL

   Això de que els romans s’hagin decantat per la suplantació dels Deus grecs i romans, a favor d’un nou Deu, és un lleuger avantatje. És una forma de lluita contra la inflació teocràtica. Sense cap necessitat, els romans ocupen territoris que pateixen aquesta inflació, d’origen lidi, fenici o grec, als que s’havia afegit Roma. La verbositat romana no te gaire a envejar de la xerrameca grega. Però elimina alguns dels factors més estridents. Per exemple, aquelles inextricables lluites entre Poseidó i Atenea o entre Heracles i la hidra. Ciceró va per altres camins, encara que siguin tant o més grandiloquents. Ciceró és un redit de “bona familia”, donant llissons a tort i a dret. Si fos tan progressista, hagués pogut condemnar l’existència de personatjes tan inicus com Cató, a qui li era igual anorrear Cartago, Numància o Empúries o nissagues com les dels Escipions, al llarg dels Segles II o I aC. Si es fes la llista de tots els soldats desconeguts que van patir les intemperàncies d’aquells redemptors, el llistat arribaria a la Lluna.

   Per això és un petit alliberament que el primer Emperador, en Juli August, intentés seguir per altres camins. Panem et circensis. Nova cultura, la de Vitruvi, Pomponi Mela, Ptolomeu o Plini. Teatre, Amfiteatre o Circ a Tarragona. 

 LA QÜESTIÓ MONETÀRIA

    Desapareix l’embafament monetari del Segle anterior, amb multitud de ceques operant simultàniament. A partir de l’entronització d’August, canvien els simbols monetaris, sustituïts per la testa de l’Emperador i el que es considera una mostra de propaganda política. Al revers de les monedes hi ha un o dos llorers. Res de simbologia faunística. August, en l’ideal del llorer protector de Roma.

   TARRAGONA, PLENA OCUPACIÓ

   Els Arquitectes romans del Segle I mostren un estil i una intel·ligència fora del comú. El seu resultat és la plena ocupació dels ciutadans de Tarragona, al menys durant dues generacions. Dissenyen una ciutat que serà la segona de l’Imperi. El Circ és el seu centre. Tot gira en torn d’ell. Amb visió de la jugada, planifiquen el Mercat o Foro equidistant de la vella ciutat íbera i de la nova ciutat. El Teatre a prop del Mercat i un Amfiteatre vora el mar. En molts aspectes, la disposició urbanística és superior a la de Roma, on hi ha un excés de Temples, que col·lapsen el centre urbà, la Civitas.

    Comença la bombolla immobiliària, que obligarà a la construcció de xarxa de clavegueram i d’aigua corrent.

                  

L’AQUEDUCTE DE TARRAGONA

   Aquesta és una bona mostra de l’esplendor de Roma a Tarragona. Quan s’inicia la Ciutat, al Segle I aC. la primera obra d’enginyeria dels romans és la canalització de l’aigua del riu Francolí a la Ciutat, de ben segur una de les obres més destacades de l’antiguitat, ja que consisteix en una xarxa d’uns 20 kilòmetres, salvant tota mena d’obstacles, com aquest barranc de Les Farreres. Tarragona va ser una de les primeres ciutats del mon que va tenir aigua corrent domiciliària. A la Península la seguirien ciutats com Segòvia, Mèrida, Chelva o Almuñecar, amb els seus aqüeductes.

 

EL TEATRE ROMÀ DE TARRAGONA

   Va ser una de les primeres obres de Tarragona, del temps d’August, primer Emperador romà (finals dels Segle I aC.). Situat a mig camí entre la Ciutat i el Port, és a dir, entre les dues primitives ciutats íberes, la megalítica dels turons i la portuaria. El Teatre va resistir durant el temps del seus successors, Tiberi, Calígula, Claudi i Neró, de la nissaga Julia, així com Vespasià, Tito i Domicià, de la nissaga Flàvia. Una de les calamitats dels finals d’aquest període és deguda a l’emperador Tito, que va desencadenar la destrucció del Temple de Salomó, només per motius ideològics, causant l’holocauste jueu, la diàspora i l’èxode. Posteriorment, tota mena de desgràcies van caure sobre Roma.

AMFITEATRE DE TARRAGONA

   Es pot situar en el Segle II dC.. dit de la Pax Romana, es a dir, en temps de la nissaga Antonina, corresponent als emperadors hispano-gals, com Nerva, Traià, Adrià, Antoní i Marc Aureli. S’institueix l’adopció com a mètode successori. Alguns l’anomenen Segle d’Or, sobre tot per que la religió deixa de ser determinant en la vida de la gent, no hi ha falsos profetes i és respectat el mon i la cultura jueva, que tant va patir el Segle anterior. Es el verdader Panem et circenses. A la vista d’això, els ibers deixen d’utilitzar el seu alfabet i idioma, adoptant el llatí.

BARCELONA - SEGLE I – VISTA DES DEL PORT

   Aquesta és la Barcelona  que troben els duovirs romans quan entren a la ciutat, que els ibers laietans anomenen Barceno o Parzeno. Encara no hi ha muralles. Estrabó diu que des de les Columnes d’Hèrcules (Gibraltar) no hi ha bons ports, sinò el dels laietans, Emporion i Rodes. Aviè, parlant en temps passat (el del periple massaliota) esmenta “les riques Barcelones”, el que podria indicar l’existència d’un Temple com el Partenó.

                  

  

TEULADA DEL PARTENÓ D’ATENES

   EL GRAN FRACÀS ARQUITECTÒNIC.

   Milions de turistes visiten ara les grans ciutats clàssiques, com Roma, Atenes, Corint, Olimpia i, davant dels seus Temples i edificis públics destruïts, es fan fotografies per perpetuar la memòria d’aquell gran espectacle de destrucció.

   La imatge que queda, en definitiva, és la d’un gran fracàs arquitectònic. No se salva cap dels seus Arquitectes, ni Fidies ni Hermògenes, ni Ictini, com tampoc s’en surt Vitruvi, que se les donava de savi.

   Els que han estudiat a fons l’Arquitectura clàssica i, en concret, els seus primers edificis, des del Segle X al VI aC. poden arribar a la següent conclusió : els Arquitectes del Segle V, el Segle de Pericles, havien de saber, per força, que els edificis que estàven dissenyant no s’aguantarien.

   ¿Quin era el problema?

   Només un : la cobertura de fusta dels seus edificis. El problema de totes aquestes ciutats va raure en els seus Arquitectes, cars i famosos. Milers i milers d’obrers i canters que durant Segles van ser mortificats per un poder omnímode que els feia treballar en les pitjors condicions, sota la fredor dels rigurós hivern o un sol de justícia.

   Es considera un rècord que el Partenó d’Atenes es construïs en 8 anys per uns 120 a 150 obrers especialistes. Si procedím a multiplicar aquestes xifres per uns 100 edificis començats o acabats durant l’època hel·lenística o romana republicana o Alt imperial, el resultat pot esgarrifar a molts i disuadir-los de visitar les ciutats clàssiques. Paestum pot començar a tancar els seus 40 hotels.

   Tot això havien de saber-ho els Arquitectes clàssics, per que ja en temps de Fídies el Temple d’Halicarnàs havia començat a caure i no tant sols per les malvestats dels grecs. El mateix Fidies s’hagués pogut evitar aquella boutade del frontó del Partenó, les lluites absurdes entre Atenea i Poseidó, que tant d’esforç li devien suposar.

   La bombolla immobiliària va durar Segles, sempre a favor dels Arquitectes, mai a favor del poble. Quan Fídies projecta la colossal imatge d’Atenea, de 12 metres d’alçada, en or i ivori, ¿no està temptant al destí? ¿No sap el final de la història? Aquest final es produirà tres Segles després, quan el poder es vegi obligat a fondre l’or per pagar als soldats d’aquelles guerres absurdes.

                      

ATENES, UNA CIUTAT ANORREADA.

ELS CLÀSSICS, NULS EN COBERTURA DE TEMPLES

    Tant uns com altres comencen la casa pels fonaments. El podi és fort i segur, encara que sigui a costa de buidar les pedreres de granit, marbre o pedra caliça. Les columnes tenen un basament rigid i els tambors de les mateixes columnes s’ajusten perfectament entre ells. La diferència de diàmetre entre la part inferior de la columna (imoscap) i la superior (sumoscap) és proporcionada, com també ho es la diferència entre la part inferior del capitell (fulles d’acant) i la superior (volutes). El lligam de les columnes (arquitrau) conforma un cos sòlid, que ve reforçat per una segona anella superior, conformada  per l’encaix de les mètopes i els tríglifs. Ja tenim la taula conformada, les potes i l’entablament i la seva  resistència a la tracció és correcta. Però, ¿i a partir d’ara, què? Per que hem de cobrir un edifici d’unes mides líneals d’uns 20 metres per uns 40 metres. Es igual que el Temple propiament dit, la naos, sigui de dimensions inferiors per que la cobertura de l’edifici ha de ser total i no hi ha blocs de pedra d’aquestes mides. Encara que es puguessin trobar i transportar, la columnata no podria suportar un pes de 5000 tones i cauria inexorablement.

   Aquí està el dilema. Ho haguessin tingut de pensar abans, per que la Deessa Athenea be es valia pensar una mica.

   Només cabia una solució : la cobertura hauria de ser de fusta, d’una fusta presumptament indeleble, que superés el pas del temps i l’acció coordinada de tèrmits i altres cucs. Impossible, encara que la teulada fos de marbre o de teula romana. Obsoletum, ob soleum, per causa d’us, com diria Ciceró. Fidies hagués tingut de posar data de caducitat a les seves obres. De ben segur ho va fer mentalment. El que no podia pensar era que el seu Fris acabés al Museu Britànic.

   LA RELIGIÓ, L’OPI DEL POBLE.

   Per causes naturals cauen els Temples i cauen els Deus. Tendència a la simplificació. August suplanta als Deus grecs. La seva moneda d’or i el seu llorer surten triomfadors. Tant que el seu fill adoptiu (al temps que gendre) Tiberi va omplir l’Imperi de Temples dedicats al seu sogre. Tot això en rara competència amb el seu germà adoptiu Agripa. Es la postmodernitat. Cada ciutat tindrà el seu Teatre, el seu Amfiteatre i el Seu Circ.

   La familia dels Emperadors Julis o Nerons no tindrà problemes greus. Tot sembla funcionar. Com a molt, tenen alguns problemes amb els jueus, com sempre. Poder i contrapoder. Es parla de que alguns dels jueus circulen per Grècia i Antioquia. Els noms que sonen són Saul, que ara es fa dir Paulus. Un altre, Simó de Betsaida, que ha adoptat el nom de Petrus, al que acompanya un amic que es diu Marcus i poc més. Es manifesten fariseus. Per als jueus són uns traidors, amb poques ganes de treballar, que han abandonat la tribu i es dediquen a viure de la patranya. Juren i perjuren que són jueus, però estàn mal vistos entre els seus.

   No aconsegueixen captar a la gent d’Éfes, ón recalaràn molts d’ells. El problema principal el tenen en el fet de que els romans disposen d’una bona administració i que tot l’or de la Mediterrània és a les seves mans. A més, la proliferació de Deus del temps dels seus avantpassats ha minvat fins a l’extrem de que només queda un Deu romà (a banda de l’Emperador), que és Jovis, l’equivalent de Zeus, que ara és Jovis Pater o Júpiter, coetani del jueu Jehovà. Si només queda un Deu, hi ha poc que discutir. L’oposició haurà de trobar arguments més contundents si vol ser escoltada. Haurà de crear un Deu més visible, que faci miracles palpables, no tant sols mitològics. Un Deu amb papers, encara millor, un que es faci home del carrer, capaç de ressucitar com si tal cosa.

   ¿Qui s’ho pot creure? Tots aquells descontents amb la distribució del poder romà, els més desgraciats, aquells als que els hi costa obtindre la ciutadania romana, per que sempre estàn remugant. De tant en tant s’inventen un miracle sense resultats tangibles. Tant pocs, que cap historiador els esmenta. Ni tantsevol un dels seus, el jueu Josef, que es fa dir Flavius que, com escriu històries romanes (La Guerra dels jueus) poc després de la mort de dos dels seus compatriotes, es limita a recollir un episodi en el que un tal Jacob, germà d’un tal Jesús, es jutjat pel Sanedri jueu. Això és tot.

   S’haurà de perfeccionar el sistema, per que aquest tipus de propaganda no funciona. Als Emperadors romans no els hi fa ni pesigolles, be es diguin Calígula, Claudi o Neró. Ho diuen tots els historiadors, que concreten que sota la nissaga Julia queda plasmada una bona administració de les Provincies romanes.

   LA DESTRUCCIÓ DEL TEMPLE DE SALOMÓ.

   Si un detall era significatiu en aquest Temple no era altre que la seva solidessa, a diferència dels Temples grecs i romans. És evident que en David, fill de Salomó, havia tingut més qualitats arquitectòniques que els seus coetanis grecs o romans. Aquest Temple no va caure per sí sol.

   A la nissaga Julia la va sustituïr un membre de la familia Flàvia, en Vespasià i, tot seguit, el seu fill Tito. Aquest, induït pel seu pare, va entrar al Jerusalèm jueu i va anorrear el seu històric Temple l’any 70, malgrat la seva dèria per la Reina jueva Berenice. Sempre ha estat una tatxa sense sentit. Els resultats més negatius seràn l’innecessari èxode, que es patirà durant segles. El trencament del relat de l’Antic Testament també tindrà altres resultats no desitjables, com l’aparició de nous Profetes. Es crea una nova Bíblia esotèrica, cada cop més estrafalària, que escriu gran quantitat d’Evangelis atribuïts a personatjes, reals o imaginaris.

                  

EVANGELI DE JOAN

EL FACTOR IMPREVIST, EL MÉS DETERMINANT.

   Poques vegades es te en compte el factor imprevist, però al menys s’hauria de preveure la seva existència. L’Emperador Tito el va patir. I no estava preparat. Cap al final dels seus dies es produeixen un conjunt de desgràcies, com l’erupció del Vesubi, amb destrucció de ciutats (any 79), l’incendi de Roma (any 80) i per acabar de rematar-ho, una epidèmia de pesta.

   La difícil construcció del Coliseu no va compensar ni va servir de lenitiu al seu successor Domicià.

   De tota manera, s’entreveuen uns canvis, que arribaràn després de l’any 100. S’albira el que s’ha anomenat Segle d’Or, amb la nissaga dels Antonins, que va funcionar gràcies a l’original sistema successori imperial, dominat per la figura de l’adopció. La seva virtut residia en el fet de que en teoria el successor imperial nomenat era el que reunia més qualitats  i el més preparat. Dos Emperadors hispans (Nerva i Traià) i dos gals (Adrià i Antonià) enmarquen aquest període. Un dels resultats és la bona relació amb els jueus de l’Imperi.

EPISTOLA DE PAU

   Un fet es nou. Comencen a circular escrits procedents de l’Alexandria grega sobre un Clan, al que es designa com a cristians. La seva actitut és bèl·lica i un dels representants més conspícus serà el sicilià Pantè, anomenat “l’abella siciliana”, recalat a Alexandria, que passarà a la història per que manifesta haver trobat l’Evangeli de Mateu (imagineu, cap el 150 !?), el seu deixeble Climent d’Alexandria, que va rebre el nomenament de Bisbe per part dels seus amics i que entre els seus mèrits més destacats està haver-se enfrontat als seus propis pares, pagans, i que va desfermar l’ira de l’Emperador Septimi Sever per les seves incitacions a la deserció antiromana. A Climent el succeeix Leònides d’Alexandria, al que els romans no li presten massa atenció. Encara que sí a escrits que parlen d’un Redemptor. Proliferen còpies d’uns pergamins que parlen d’uns personatjes absolutament desconeguts, que van viure fa més de 100 anys, com Saul (dit Pau), Simó (dit Pere), o altres que, a mena de nous Profetes, van escriure relats d’aventures, amb noms com Marc, Mateu, Lluc o Joan. Els tres primers es copien entre ells, com és evident. El quart surt en papirs de l’any 135. Es comença a fabular sobre l’autenticitat d’aquells relats fantasiosos, inclús es dubta de la pròpia existència dels personatjes.

   Els relats són aprofitats pel fill de Leònides, Orígenes d’Alexandría, que viatja acompanyat per un personatje dit  Lucià d’Antioquía. Degut a la seva forma de vida, Orígenes arriba a ser detingut i, segons els seus amics, rep suplici (el fan plegar de genolls : “sub plico”). Alguns dels papirs que circul·len són aberrants. Parlen d’exorcismes, practicats inclús amb nens, o de ressucitats. Inciten a la insubmissió envers el poder romà. El seu comportament és estrany. No se sap de què viuen. En realitat són tots de “bona familia” i estàn versats en la literatura clàssica grega. En els primers temps són nomenats Bisbes (episcopos=vigilant) pels seus amics fidels i el clero, però el sistema va durar poc, eliminant-se de seguida l’elecció popular.

EVANGELI DE LLUC

   PROLIFERACIÓ DE PAPIRS.

      Tots aquestos personatjes, que tenen la vida assegurada, es llencen a escriure sense treva sobre tot lo diví i lo humà, però necessiten el recolzament documental de les seves tesis i una mena de certificat d’autenticitat. Entre els anys 135 i  200  són trobats “de casualitat” una gran quantitat d’Evangelis de tota mena, bona part d’ells contradictoris entre si. Els que tindràn l’aval de l’ortodòxia seràn els que són designats com a sinòptics (“sin optic”- amb visió similar), per que coincideixen en quasi tot (són cópies de cópies), que s’atribueixen a un tal Mateu (el que te més predicament, per que diuen que va ser deixeble d’un tal Jesús), a Marc, que havia sentit parlar d’aquell tal Jesús a Simó de Betsaida (Petrus) i a Lluc (que no va arribar a conèixer a l’indicat Jesús). Alguns dels papirs corresponen a Mateu (papirs P64  i  P67, cap l’any 200), a Marc (papir 7Q5, de Qumram) o Lluc (d’evident redacció posterior al Segle II).

    A ells s’ha d’afegir uns papirs d’entre el 175 i el 225 d’un tal Joan, que manifesta va ser deixeble de Jesús.

   De cap dels papirs es coneix el seu autor i alguns dels Evangelis que es van confeccionar sobre aquestes bases tenen greus errors sobre la geografia palestina i, encara pitjor, greus errors sobre els costums jueus. En algún paratje es parla del repudi del marit realitzat per l’esposa, del tot prohibit pel costum jueu. Tot sembla indicar que molts dels autors dels papirs eren uns falsaris.

   Estèm parlant d’uns fabuladors, coneguts molt després a través d’Evangelis sense signatura. ¿Com és que cap dels historiadors coneguts i reconeguts, que parlen de fets reals i comprovats, parlen del tal Jesús. No en parlen ni els historiadors jueus Filó d’Alexandria, ni Just de Tiberíades ni Maties, ni els historiadors romans, com Sèneca o Plutarc, per no esmentar més que dos. En el Segle II, Tàcit només esmenta de passada un Crist (“ungit”) i Suetoni no diu res.

CONCILI DE NICEA

   LA TRAMA CRISTIANA.

   Durant els primers 100 anys, els escrits parlen d’un Messies, de nom Jeshuà (reminiscència buscada de Jehovà). Però resulta que no és suficient, per que Messies n’hi ha hagut uns quants. Es comença a escriure que és fill de Deu. Tampoc n’hi ha prou. S’ha de dir que és de la mateixa carn de Deu. Després es dirà que és fill d’una Verge, però se li ha de trobar un pare.La inspiració dirà que el seu pare és l’Esperit Sant. Al final, 400 anys després de la seva presumpta vida, els Evangelis afegiràn un annex que parla de la seva resurrecció. S’ha tancat el cercle. Com tot això és inaudit, s’ha d’explicar només amb la fe. Mai tants pocs escriptors es van aprofitar de tants lectors.

   Hi ha Evangelis aberrants. No es pot entendre que 400 anys després d’uns fets, 74 personatjes diguin que van conèixer a Jeshuà i escriguin sobre la seva vida i miracles, amb contradiccions palmàries entre ells.

   Per tot això, alguns teòrics com Arri i successors defensaràn que “Crist (o Yeshuà, que és lo mateix) no era Deu”. Ho diu al Segle IV, però l’arrianisme ho dirà durant Segles. Altres teòrics del mateix Segle IV refuten la teoria amb passió. La situació és immillorable per a l’Emperador Constantí. Crea un Deu a la seva mida, ja que prèn partit a favor dels exègetes, que diuen que Crist és Deu i els cristians tenen raó. Tanta raó que el mateix Constantí va de filòsof i expressa el dogma amb contundència : “Crist és consustancial amb el Pare”. Vol quedar per a la història. Es millor tenir un Deu que es va fer home que un Deu intangible, un Deu que molts propagandistes diuen que va fer miracles i, a més, va ressucitar. ¿Serà suficient?

   De cap manera.

   LA SANTÍSSIMA TRINITAT.

      Per que els homes del carrer ¿cóm saben tot això?. Si no tenen contacte directe ni amb Deu ni amb Crist… Crist, Deu i els homes han de tenir una connexió. Si no la tenen, la seva paraula no val res.

   Aquí és on intervenen els Pares de la fe, Atanasi, Basili etc. La connexió entre Deu, Crist i els homes és l’Esperit Sant, concepte que treuen de velles expressions de l’Antic Testament.

   Crist és Deu a través del descens de l’Esperit Sant.

   Han aconseguit superar als jueus, que no tenen tot aquest entrallat. I també derroten als pneumatòmacs, que opinen que l’Esperit Sant és només un àngel o un superàngel.

   El Concili de Nicea, convocat per Constantí el 325, ho tindrà molt clar. I Teodosi, l’Emperador-Sant, encara més. En el Concili de Constantinobla, convocat per ell el 381, la Santíssima Trinitat és un fet.

   Durant Segles la discussió serà ferotge. Quan es digui que és molt espessa, es contestarà que és qüestió de fe i no s’en parli més. Hi haurà morts, assassinats, lapidacions i cremacions. Es crea l’excomunió i l’ostracisme. Penes de l’infern contra cismàtics i heretges, antipapes i antidogmàtics.

   Es millor apartar-se, si no vols caure en el pecat i en la suprema estultícia. Si no ets Pare de l’Església, calla.

   Durarà poc la tranquilitat, per que vindràn altres, els visigots, que derroten ideològicament i de bell nou als romans. Tornèm a l’arrianisme.

MURALLES ROMANES DE BARCELONA – SEGLE IV

   Al Segle IV, les primitives muralles del Segle II van ser reforçades i elevades. A ma dreta  (actual carrer del Bisbe) començava una de les vies principals, el Decumanus Màximus, que conduïa al Partenó. A ma dreta de la Via existia el Call jueu. Un cop passat el Partenó, aquesta Via es creuava amb l’altre Via principal, el Cardo Màximus (actual Baixada de la Llibreteria), dirigint-se cap el sector “cristià” de l’Església dels Sants Just i Pastor, que va començar a tenir preponderància a començaments d’aquest Segle, sobre tot en temps de Constantí, l’Emperador que va aprofitar aquesta nova religió.

BARCELONA – SEGLE IV

   Es poden observar les dues vies principals i l’aqueducte. Per sota del Partenó, la zona de la primitiva Basílica, d’origen arrià. Per sobre i a esquerra del Temple, la nova zona “cristiana” de l’Església dels Sants Just i Pastor. Enfront del Temple, el Call jueu. L’altre poblament iber i jueu es trobava a la muntanya de Montjuic (actual Pujada del Castell), amb la seva necròpolis i la zona de grans sitjes tocant al Poble Sec. S’ha de fer una salvetat evident : a diferència de Tarragona, aquí no hi havia Amfiteatre ni Teatre romans. Amb tanta densitat demogràfica, no hi havia prou espai dintre de muralles.

MAUSOLEU DE CENTCELLES A CONSTANTI – SEGLE IV

   El fill de l’Emperador Constantí, el també Emperador Constaci, que es declara “cristià” implanta una nova cobertura d’edificis, la cúpula. Aquesta creació supera els problemes que tant grecs com romans havien patit i que portàven a la lenta i paulatina destrucció de Temples i edificis públics. La temàtica de la cúpula implica la desaparició de temes fabulosos i és un principi de proletarització cultural, amb temes més populars.

CÚPULA DEL MAUSOLEU DE CENTCELLES.
Els temes de Centcelles són casolans. No són guerrers llampants, amb cavalls piafant, són tranquils comerciants que porten robes per a ser comerciades, amb cavalls al pas i amb el detall del gos, que te molt poc d'heroic. En Constanci vol demostrar que és a prop del poble, dels cristians.