Barcelona, ciutat grega.

BARCELONA, CIUTAT GREGA.

   

Els grecs van construïr el Temple de Parzenon entre els Segles IV i III aC. Era el Temple de la deessa Parzenos o Temple de les Verges i la Ciutat va prendre el nom de Parzenon o Barcenon, que els romans van mantindre. Ben aviat es va perdre el sentit del seu més primerenc significat, tant per part dels ibers com per la dels romansS’acostuma a dir que Rodes i Empuries van ser ciutats gregues del nostre païs. I es diu amb tota la raó històrica. És un fet demostrat. Empúries (Emporion) la tenim ben situada. Rodes la podèm situar a Roses. Però pocs historiadors moderns diuen que Barcelona va ser ciutat grega. La majoria no ha trobat motius suficients per a afirmar-ho.

Algunes coses sorprenen. En dirèm algunes.

1.- Quan els romans dominen Barcelona cap el 16 aC., la denominen Colònia JULIA AUGUSTA FAVENTIA PATERNA BARCINO. Així consta en un epigrama existent al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. IUL AUG FAV PAT BARCINO. No es pot discutir que sigui la Ciutat de Barcelona. Es a dir, que l’Emperador Juli August afirma que aquesta Ciutat es diu Barcino. Per que el nom ja era existent des de 3 segles abans. Alguns dels que pensen que s’inventa el nom manifesten que l’orígen etimològic de Barcino és barcena o bargena, ciutat o lloc inundat. Hem de reconèixer com a molt estrany que, edificada sobre un monticle, aquesta Ciutat estés inundada. Aquesta etimología no sembla molt encertada. El nom de la Ciutat no podia ser romà, per que era existent amb anterioritat als romans. Es van trobar monedes de Barcino dels Segles III-II aC., que es poden datar entre el 219 i el 195 i que porten la llegenda de la Ciutat.

Alguns numismàtics interpreten la llegenda de les monedes com Barkino o Barkeno, amb lletra K, però la lectura de la lletra íbera C tant pot ser Ka com Ke com Ce com Ci. Pensèm que en aquest cas es Ce, es a dir, Barceno.

Altres monedes trobades a Barcelona porten la llegenda Laiescen (moneda de Laie o dels laietans) sota un cavall piafant o trotant i un genet amb palma.

El comentari anterior sobre la lletra C val per a aquestes darreres. La llegenda pot ser Laiescen o Laiesken, però ens decantèm per la C, per que els grecs anomenàven als habitants de la comarca con laietanoi.

O sigui, que a Barcelona es van emetre dos tipus de monedes :

La de Barcino o Barceno en el Segle III aC.

La laietana cap el Segle II aC. 
Més sembla que Juli August es troba amb un poblat que es diu Barcino i refunda la Ciutat amb el seu nom.

Barcinus.- Alguns diuen que Barcino o Barceno pot procedir de Barcinus o ciutat del cartaginès Barca, però no hi ha cap rastre d’una estada dels Barca a Barcelona que no sigui esporàdica.No existèixen monedes cartagineso-púniques operant a Catalunya ni indicis o aguaits de cap text púnic, ni tantsevol durant el seu pas entre el 219 i el 195 aC.



2.- Els que han estudiat greg amb professors nadius grecs hauràn pogut comprovar que quan es referèixen al Parthenon (Temple de l’Acròpolis d’Atenes), ho pronuncien com “Barcinon”. Aquest fenòmen vocàlic i consonàntic P-B…E-I, és força conegut pels filòlegs.

S’ha d’esmentar que la consonant Th no existeix en grec, encara que molts autors moderns la utilitzen, el que es pot considerar un error. De tots es sabut que la consonant era la dzeta i que lo correcte era pronunciar Parzenon.
Si això és veritat (costa poc fer la prova amb grecs) és difícil entendre per què no es pot defensar que el nom de Barcelona era Barcinon o Parzenon. 
3.- Es un fet conegut que les monedes laietanes (grec laiaitanoi) tenen una testa diademada per l’anvers i un cavall amb genet i palma pel revers. No hi ha més que observar les monedes amb la inscripció Laiescen-moneda de Laia- per comprovar aquesta realitat. Són similars a algunes monedes amb la llegenda Kesse (per a alguns, Cesse) que de molt antic s’han identificat amb les cosetanes o de Tarragona així com amb les monedes de Xàtiva (Saetabi), que també ostenten una testa viril i un cavall amb genet.
Alguns dels que han aprofundit més en el tema de les monedes de l’època diuen que el primitiu Pegaso de les monedes gregues es va anar transformant paulatinament en un cavall amb genet i palma i altres amb genet i llança. Es diu que la sèrie del genet, que després van usar altres pobles peninsulars, te el seu orígen en Cosse (Cosetània-Tarragona).
4.- Un estudi a fons del Temple del carrer Paradís de Barcelona el sitúa abans de la nostra Era i amb grans similituds amb el Temple de Zeus d’Atenes, del Segle IV aC. tant en l’arquitrau, com en els capitells corintis (iguals volutes i fulles d’acant) com el fust, així com la base. Situable, per tant, en temps molt anterior a l’Emperador romà Juli August.
5.- L’historiador Estrabó reconeix indirectament l’existència d’un port a Barcelona, quan diu : “Des de les Columnes (d’Hèrcules- estret de Gibraltar) no hi ha bons ports, sinò els dels laietans, el de Rodes i el d’Empúries”…I Estrabó diu això abans de que el romà Juli August ocupés Barcelona i, per tant, abans de la construcció del Temple de Barcelona.
Es podria afirmar que el Temple de Barcelona és el que va servir d’exemple als romans en construccions posteriors, com el Temple de Mèrida o el d’Évora, que pertànyen al mateix estil arquitectònic perípter. En canvi, el Temple romà de Nimes, que també te capitells corintis, no és perípter, per que la naos o cel·la arriba fins la columnata exterior en les façanes laterals.

Un dels primers que van localitzar les restes del Temple del carrer Paradís de Barcelona, Antoni Cellés, va escriure el 1835 “Memoria sobre el colosal Templo de Hércules”. Molt després es va començar a establir l’hipòtesi de que fos un Temple dedicat a August, sense base documental o arqueològica.


PROVES NEGATIVES DEL TEMPLE DE BARCELONA.

Es a dir, proves que palessen que no era romà, ni cartaginès ni iber. Entenent, per iber, de “concepció” íbera. En cap manera s’ha d’entendre com que no el fecin treballadors íbers, ja que està prou demostrada la seva capacitat tècnica, per exemple a Ullastret o Tomoví.

Es pot parlar de proves negatives de la possibilitat de que el Temple de Barcelona fos romà. Les proves negatives són tan decissives com les positives.

La primera és que costa molt de pensar que els exèrcits d’August que van entrar a Barcelona cap el 16 aC. conservessin per a la ciutat el nom de Barcinus si aquest nom rememorés als Barca cartaginessos, que havien estat els seus pitjors enemics. Més be s’ha de pensar que el nom de Barcino no tenia connotacions negatives per als romans, sinò neutres. Aquells romans, com el duovir Cai Ceti d’una làpida trobada a Montjuic (Caius Cetius) devien escoltar als habitants de Barcelona nomenar-la com a Barcenon o Barcinon i aquest nom li va quedar. Es evident que els romans van trobar habitada Barcelona, per que hi ha noms ibers entre els que aparèixen no molt després a quantitat de làpides de l’Avinguda de les necrópolis trobada a la Ciutat, junt a noms romans.

La segona prova negativa és que cap historiador romà blasona de cap Temple romà a Barcelona i és clar que ho hagués fet en cas afirmatiu. Ni Vitruvi, ni Pomponi Mela, ni Avié (esmentant el periple massaliota de l’època, encara que molt després) ni cap dels altres historiadors. Aviè parla de les “riques barcelones”. No és d’estranyar, si Barcelona tenia un Temple d’aquelles dimensions i unes Avingudes com les que servien d’eixos de la Ciutat. És més lògica l’existència d’un Temple grec en el temps del que Aviè parla, el de les riques Barcelones.

La tercera prova.- Quan en Vitruvi critica els Temples romans és per que aquestos no s’adequaven a les normes constructives gregues. És palmari que el Temple de Barcelona sí que s’ajustava a aquelles, ja que era hexàstil i perípter. Sobre tot aquesta darrera circumstància, per que el Temple de Barcelona tenia tota la columnata envoltant la naos o cel·la, que és un element destacat de l’ortodóxia grega de l’estil corinti.

Si el Temple fos romà i del temps d’August, s’hagués semblat al Temple de Nimes, que no és perípter, arribant la naos a les columnates laterals.

Però el Temple de Barcelona era perípter, o sigui, grec.

LA DESTRUCCIÓ DEL TEMPLE.

¿Quan es va produïr?

S’ens fa difícil pensar que els romans dels quatre segles següents haguéssin enderrocat els seu Temple, si fos romà. O que ho haguessin fet els visigots si ho fos. Hi hauria alguna constància documental. Però si van ser ells els que van enderrocar un Temple grec, com van fer també en altres indrets, és normal que els historiadors no en parlin, per que no seria una glòria romana. I tampoc dels visigots, continuadors espirituals dels romans. Les destruccions dels Temples grecs o romans es produeixen al llarg del temps, quasi sempre per a construïr parts de les muralles, quan es considera que aquestes tenen efectiva utilitat, com es pot comprovar en certes epigrafies de les mateixes muralles. 


Es devia començar per la naos o Temple strictu sensu, reutilitzant els carreus. Tal va passar amb els Temples de Mérida o Èvora que, en canvi, conserven bona part de les columnes. També a Barcelona es van respectar 6 columnes in situ (quatre en la seva integritat), però la naos va desaparèixer íntegrament. De ben segur quan es van acabar les segones muralles de Barcelona, com igualment va passar a Mèrida o Èvora, en que el Temple no va ser substituït per altres edificis. I com igualment succeï a Agrigent, Siracusa o Tarent.
A Barcelona alguns dels carreus o làpides van passar al Call jueu, com es pot demostrar. Es a dir, la destrucció del Temple de Barcelona, que hauriem de considerar grec, es va produïr en un llarg període de temps, però va començar molt aviat en el nostre primer Mileni. En cas contrari. ¿per què no es van conservar estàtues romanes templeres d’Emperadors, pròcers o duovirs, per exemple? 

No aniría molt desencaminat qui digués lo següent :

“Barcelona va ser en els seus inicis un poblament ibèric, en el que es van instal·lar els jueus fenicis i, quasi simultàniament, els gregs, cap el Segle IV aC, al mateix temps que ho feien a Xàtiva, Rodes, Empuries, Narbona, Besiers i Marsella, construïnt un colosal Temple hexàstil, de 6 columnes frontals i 11 laterals d’estil corinti. al monticle del Mont Taber, annex al Call jueu. Les transaccions comercials es feien primer en monedes gregues, que els ibers van reproduïr amb la inscripció “Laiescen” o moneda de Laia, en honor a la deesa de Corint. Dit poblament va ser rebatejat per Juli August Favenci cap a l’any 16 de la nostra Era i transformat en Ciutat sota el nom de Civitas Barcinona o Ciutat del Parzenón, en la que van conviure ibers, jueus i romans. D’ella van parlar, com a poble dels laietans, els historiadors Livi, Estrabó i Ptolomeu, entre d’altres. En concret, l’historiador Estrabó ja parla del port de Barcelona en temps anterior als romans.”

Barcelona, com Catalunya, no és o no ha estat el que alguns volen que sigui. Sempre va ser una societat d’ibers, fenicis, gregs, romans, jueus, visigots, cristians i, per què no dir-ho, de musulmans.

.

El partenón de Barcelona

EL PARTENON DE BARCELONA

 Barcelona, any 400 abans de Crist. Catalunya és un conglomerat de gents. Ibers, fenicis, foceus, doris, etruscs i altres comerciants prenen part en una aventura que arriba als nostres dies.
 Els uneix la Mar Mediterrània. Però les ètnies no estàn del tot definides. Els fenicis venen barrejats amb assiris, els foceus amb jonis, els doris amb espartans, els etruscs amb sabins. Aquesta amalgama ocupa les Ciutats-Estat del Llevant, des d’Arse fins a Emporion.
 Només trobèm un punt en comú : la predominància numèrica dels ibers, procedents de tota la conca del riu Ebre, des de Basconia fins a Tortosa.

 LA MONEDA DE BARCELONA. 

 Fa poc temps uns submarinistes belgues van localitzar en el mar del Port de la Selva les restes d’un vaixell de l’època ibero-grega. S’en van emportar el seu contingut, entre el qual unes àmfores.
 Després, pels submarinistes catalans hem pogut saber que els belgues no ho van prendre tot. Al vaixell hi havia, en un lloc estratègic i ben amagat, una moneda que, degudament examinada, era un dracma laietà, idèntic a altres coneguts i identificats des de fa molts anys.
 Per tant, la trobada no tenia res d’especial, com no sigui que es trobava, posat a propòsit, en un vaixell naufragat, de fa uns 23 segles. Això la constituía en una peça diferent.
 Els submarinistes belgues no l’havien localitzat per que era a la base de les restes del màstil, que per a ells no tenia interès econòmic.
 El navili s’ha considerat ibèric…Preguntèm : o grec? Ja en parlarèm, però ara es pot avançar que la ubicació d’aquesta moneda pot demostrar fets molt significants, com són :
 Que el vaixell devia estar construït o restaurat a les dressanes de Barcelona o ports laietans.
 Que a Barcelona s’encunyava moneda laietana o ibèrica, d’imitació grega.
 Que aquesta moneda laietana havia vingut a sustituïr una altra moneda amb la llegenda de Barcino.
 Per altres mitjans sabèm :
 Que Barcelona va ser una de les Ciutats-Estat gregues de la Mediterrània, del mateix temps que Emporion, Rodes, Agathé (Agde), Marsella, Siracusa, Agrigent, Tarent, Atenes, Corint o la Rodes grega.
 Que Barcelona era ciutat dels laietans, que ocupàven tot el litoral, des del Llobregat (Lauro-Llor-Sant Boi), passant per Barcelona (Barcenon), Bítulo (Badalona), Iluro (Mataró), fins a Blanda (Blanes).
 Que tant a Lauro, com Barcenon, Bítulo o Iluro s’encunyàven monedes d’imitació dels dracmes grecs, amb llegenda d’alfabet ibèric, al mateix temps que a Emporion i Rodes s’encunyàven dracmes amb llegenda grega i a Tarragona (Cesse o Cosse) dracmes en alfabet ibèric.
 Que totes les monedes laietanes del temps tenien a l’anvers una testa viril a la dreta i al revers un cavall piafant (potes davanteres aixecades), amb genet.
 Que la testa viril no sabèm a quin personatje pot correspondre.
 I, per concloure, que els grecs o greco-ibèrics van construïr a Barcelona un Temple, Parthenon, paral•lel a l’actual Carrer de l’Argentería i a la façana de l’actual edifici de la Generalitat, amb frontó a l’actual carrer del Bisbe Irurita.
 ¿Cóm s’arriba a aquesta conclusió?
 Part dels arguments deriva de qüestions que poden ser epigràfiques, documentals, numismàtiques o arquitectòniques. Altres són proves negatives.


L’INVENT DE LA MONEDA.

 ¿Cóm s’arriba a la moneda rodona?
 Sabèm com es va inventar la moneda, però no coneixèm l’origen del nom grec dracmé o dracma. No se sap l’etimologia de l’objecte que ha mogut el mon en bona part.
 Les primeres transaccions en unitats-valor les van fer els egipcis, els jueus i els fenicis en lingots d’or o argent, en els que després es van fer encunyacions que determinàven el seu pès. Degut a les dificultats d’us o moviment, més tard es va utilitzar una mena de mongetes o pepides, que es podien perdre amb relativa facilitat.
 Al Segle VII aC. alguns comerciants de la comarca de Lidia (Anatòlia) van laminar aquestes mongetes, que van adquirir un aspecte ovoide irregular, primer sense cap encunyació, però acte seguit les van arrodonir (de vegades amb poca fortuna) i les van encunyar per l’anvers i el revers.
 Les primeres monedes encunyades conegudes acostumen a tenir per l’anvers el cap d’un moltó o un peix, per que aquest devia ser el motiu del negoci o de la transacció dinerària. Pel revers, trobèm un quadrat incús (incrustat-gravat al buit), que pot correspondre al valor de quatre de les antigues mongetes.
 Al Segle VI l’idea del poder de cada Ciutat-Estat porta a un enaltiment de la seva simbología, començant a emètre-s dracmes amb testes virils de Deus o Deesses representatives de cada Ciutat-Estat, mentre al revers hi ha essers mitològics, com Pegasos (cavalls alats), faunes o sàtirs (mig home-mig animal), sirenes (primer amb cua d’au ; després amb cua de peix) i un llarg etcètera.
 Les variacions entre els fenicis, els foceus, els doris, els corintis, els púnics i els altres pobles són minses i aniràn sortint successivament.

MONEDES EMPORITANES

En aquesta moneda d'Emporion (Empúries) es poden observar tot un seguit de detalls. Els més destacables són: la diferent concepció social i religiosa dels grecs. A l'anvers ve una Deessa grega amb diadema, penjolls i collar. Al revers, sobre l'exergo Emporiton apareix un pegaso alat. En altres monedes gregues vindràn faunes, sirenes, sàtirs o altres fabulacions.

 LA UNITAT MONETÀRIA INTERNACIONAL.

 Durant segles, al menys del VII al V, el dracma grec és pràcticament la moneda única de transaccions comercials des de Crimea fins a Gades. Del mateix temps són les monedes fenícies d’Arados, Tiro i Biblos, però són d’imitació de les gregues.
 Les primeres monedes que es poden atribuïr als grecs jonis de la Dórida (Costa d’Anatólia), amb un quadrat incús en el revers, són del Segle VI, però ja tenen la perfecció necessària com per a poder afirmar que les primeres havien de ser del Segle VII aC. Es diu això per que el sistema d’encunyació no s’improvisa.

 El domini monetari grec és quasi absolut. El dracma és la moneda forta, homologada a tota la Mediterrània. Tot aquest moviment monetari corre parell amb el comerç internacional grec, que implica en concret a la costa llevantina d’Iberia : creació d’establiments comuns íbero-grecs a tota la costa, que comporta dressanes per la reparació dels vaixells o per la construcció de nous vaixells, tasca en la que van participar indistintament els ibers i els grecs.
 Molts d’aquests establiments seràn aprofitats pels romans molt després.
 Hi ha una certa equidistància entre els establiments, el que sembla una organització premeditada o més be sistemàtica. ¿Es pot parlar de grecs eficients i ibers poc organitzats? De cap manera. Els íbers van demostrar un equilibri entre les idees abstractes del poder per un costat i el modus vivendi per un altre, davant la fanfàrria templera i monumental dels grecs i de tots els seus Deus.

PARTENON D'ATENES

Situat a l'Acròppolis, d'estil dòric i dedicat a la deesa Atenea Partenos. Segle V, el segle de Pericles. Construït sota la supervisió de Fidies. Octàstil ( 8 columnes en portada ) i perìpter (amb columnata envoltant la cel·la). És pot observar que no és tan esbelt com el partenon de Barcelona, per la inferior alçada de les columnes i capitells, sense decoració de volutes i fulles. 

 LA RELACIÓ ENTRE EL PODER, EL DINER I DEU.

 Aquesta relació és palmària durant el Segle V aC., el que es diu el Segle de Pericles.
 Un dels primers monuments que ens han arribat és el Temple d’Hera, a Olimpia, construït cap el 600 aC. Quan l’escultor i Arquitecte Fidies el va contemplar, va saber de seguit que allà hi havía negoci.
 Fidies va ser un gran comerciant, tant a Olimpia com Atenes. Havia de ser un gran seductor. Va convèncer al poder d’Atenes d’esculpir una gran estàtua d’or, segons alguns, de 1.200 kgs. d’or i 12 metres d’alçada, dedicada a la Deessa Atenea Partenos, però també va saber originar enveja en la Ciutat d’Olimpia.
 En aquesta darrera ciutat i per al seu Temple va promoure una nova gran estàtua d’or i ivori, dedicada al deu Zeus.
 No sabèm en què devien pensar Pericles i Fídies quan promocionàven aquests disbarats, però sí sabèm que Pericles va tenir greus problemes econòmics per llençar-se a aventures bèl•liques.També coneixèm les monedes d’or i argent amb que devia cobrar Fídies, procedents de Lídia (Asia Menor, actual Turquía), que estàven també dedicades a Deus, com Atenea o Apol•lo.
 Fidies hagués pogut tenir una idea més genial i més lucrativa : dedicar aquell or a una política monetarista orientada al comerç mediterrani, com es produiría durant els segles IV i III aC. a Sicilia, Calàbria i la costa catalana. 
 S’ha de comprendre que les Ciutats gregues no tenien idea de Estat. Elles mateixes eren Ciutats-Estat, que no estàven confederades. De consú, patien enfrontaments entre elles, molts cops amb motius monetaris, la dominació a través de les monedes o pels endeutaments entre les diferents Ciutats. 



 LA MONEDA IBÈRICA. 

 Aquí les diferències són esenciales respecte al que hem esmentat amb anterioritat. Hi havia uns criteris més utilitaris, que es poden percebre en les monedes catalanes de l’època.
 Barcelona va emetre unes monedes amb llegenda BARCENO o Barcenon i altres amb llegenda LAIESCEN, ambdues en alfabet iber, però factura grega, que competien amb les de Cosse (Tarragona), Lauro (Llor-Sant Boi), Betulo (Badalona) o Iluro (Mataró), també amb llegenda i alfabet iber, i amb les de Rodes (Roses) i Empúries, amb llegenda grega. 
 De totes han quedat exemplars. Les monedes de Barcenon les van trobar a Vilanova i la Geltrú (poblat iber d’Adarró) i les de Laiescen en el poblat iber de Montjuic i ara en el vaixell enfonsat a Port de la Selva.La majoría de tractadistes opinen que les de Barcenon són del Segle III aC. i les de Laiescen del Segle II aC. Una de les conseqüències de la seva localització és la següent : les monedes de Barcelona circulàven per tota la costa, com les altres de les poblacions veïnes. Però no anàven més enllà. No s’en troben als ports del Sud de la Península ni als del Sud francès. En canvi, per les nostres terres circulàven monedes d’altres orígens. 
 Això ens porta a parlar d’un nou tema. 

DAMA DE BAZA

 Aquesta és l'imatge palpable de la diferent percepció social i religiosa dels íbers respecte a altres pobles de la Mediterrània, en especial els grecs. Mentre aquestos reflectèixen deeses en les seves escultures, aquesta Dama plasma l'homenatge a una dona íbera del poblat de Baza (Granada), en un monument cinerari (dipòsit de cendres), que mostra que no era una deesa.

 ELS IDIOMES DE BARCELONA L’ANY 400 AC. 

 Una qüestió prèvia. A partir del 600 aC. no es pot saber quin idioma parlava Homer, per que no es conserva l’original de l’Ilíada, sinò només algunes refundicions posteriors. Se li atribuia la patria jonia i és versemblant que si la seva primera obra és sobre Troya (Ilion), el seu lloc de naixement fos a la costa de Turquía, en especial a Esmirna. En aquella costa els jonis es van barrejar amb els doris. 
 A partir del 500 aC. (Segle de Pericles) sabèm, a través de les monedes circulants, que la llengua grega està bastant unificada, ja que la majoria de les monedes tenen llegendes en alfabet grec, però altres no tenen llegenda, com algunes jònies o les de Corint, que són les més primitives. Aquesta circumstància pot indicar que parlàven un idioma o tenien un alfabet diferent del grec, com alguns han demostrat. 
 Encara hi ha més. Els fenicis o cananeus, ja implantats de més antic a la Mediterrània, tenien un idioma i un alfabet incomprensible per als grecs, més proper a l’hebreu o l’arameu. Sabèm que els fenicis i els seus parents, els púnics, comerciàven a la Mar Mediterrània amb els grecs. Les transaccions eren signades en els dos idiomes, el púnic i el grec antic, com resulta palpable per els denominats Cippi de Melqart, o pedestals inscrits trobats a Malta. 
 Inclús entre els fenicis, els hebreus, els arameus i els púnics, malgrat tenir un alfabet similar amb lleugeres variacions, les diferències idiomàtiques eren de molta consideració, amb necessitat de traductors. 
 El problema s’agreujava en el tracte d’aquestos amb els pobles grecs, començant pel problema de l’escriptura, ja que tots els primers escrivien de dreta a esquerra i per a més dificultat encara, eren idiomes consonàntics, a diferència del grec. Només se salvàven en part d’aquestes dificultats els jueus, que molts cops van fer de traductors. 

DAMA D'ELX

Un altre exemple de Dama ibèrica, encimbellada amb penjolls i llavis pintats de vermell. A la part posterior d'un forat o receptacle de cendres, que demostra que no era una deesa, sinò una Dama del poble d'Elx, a la que se li ret homenatge post mortem. Ella i la Dama de Baza, com les trobades en diferents poblats, són dues mostres de dones dels Segles V i IV aC.

 LA TORRE DE BABEL DE BARCELONA. 

 El Segle V Barcelona és una Ciutat cosmopolita. Aquí es parla multiplicitat d’idiomes. L’idioma iber del Nord, el del Surest de la zona llevantina, el dels comerciants tartessis, el dels etruscs, els diferents idiomes foceus, doris, jonis, el fenici o cananeu clàssic, el púnic-cartaginès, l’arameu, l’hebreu, aquell incipient llatí… 
 Malgrat aquest batibull, la que predomina és la faràndula d’aquells grecs del Segle de Pericles, un home amb desitjos i ambicions imperialistes. Un dels primers bojos de la Història de la Humanitat que nolieja 300 vaixells trirremes de guerra. 
 ¿Què se li havia perdut a Pericles per aquells mons de Deu? Els historiadors el magnifiquen, sobre tot quan es queden bocabadats en presència dels seus Temples, dedicats a unes divinitats que després van ser menyspreades i els seus temples anorreats. 

TEMPLE DE VIC

 Construït pels romans a la capital d'Ausa, Vic, no segueix les normes constructives gregues, que va determinar en Vitruvi. Ni és pròpiament hexàstil (encara que tingui 6 columnes en portada) ni perìpter (per que la cel·la arriba a la columnata lateral i posterior). Va estar englobat durant temps en el Palau dels Montcada, fins a la seva adequada restauració moderna.

 LA BARCINO DE LA LITERATURA. 

 Es pot afirmar amb certa rotunditat que els ibers del Segle V no sabien parlar ni escriure cap dels idiomes grecs. Salvant certes excepcions. Per exemple, alguns jueus residents a Ibèria, sobretot els que tenien afeccions literàries o els que havien comerciat des de sempre per les illes del Mar Egeu o del Mar Jònic, posèm per cas. O aquells ibers que feien negocis amb els grecs d’Emporion o la Rodes catalana. 
 Es comprensible que al mateix temps que les monedes d’Emporion o Rodes portessin llegenda en grec, les monedes iberes de Saitabi (Xàtiva), d’Arse (Sagunt), de Cosse (Tarragona), de Tolobí (El Vendrell), de Subur, Lauro, Betulo o Iluro adoptéssin l’alfabet i l’idioma iber septentrional. Com les de Barcelona. 
 L’utilitarisme comercial de l’idioma iber, amb poca tendència a la fabulació d’altres indrets, fa que entre els catalans de l’època no proliferi la literatura, encara que sí són abundossos els contractes comercials. Tenim constància d’ells en els ploms trobats al llarg dels païssos catalans, com són el plom d’Ullastret en iber i el molt primitiu d’Empúries en grec, el plom d’un contracte a Pech Mahó (Sigean), en dialecte jònic de Focea, el contracte de l’Orlei (Vall d’Uixó) i uns quants més. Per cert, a Pech Mahó es va trobar un altre plom contractual redactat per una cara en grec i per l’altra en etrusc, el que demostra que també els etruscs van rondar per Iberia L’helenització d’altres zones que no eren Emporion i Rodes es demostra en el plom de la Serreta d’Alcoi, que està redactat en grec i ibèric. 
 Es a dir, davant la fanfàrria, la faràndula i l’esoterisme grec, a la costa catalano-llevantina imperen criteris més utilitaris. No tenim fabulacions sobre Deus, semideus ni herois mitològics. No es conserva cap text literari ni memòria de cap poeta o dramaturg. No hi ha èpica patriòtica ni personatjes redemptors. El buit és fenomenal. És el llevant iber àcrata o iconoclasta. Les figures femenines en escultura no són deesses, com a Grècia ; són Dames. Com la Dama d’Elx, la de Baza, la Matrona de la Serreta d’Alcoi o les tres Dames del Cerro de los Santos (Albacete). Ni tantsevol la figura de Gavà, exhibint els seus atributs femenins, es pot considerar una Deessa. 
 Observèm amb deteniment les monedes gregues i les monedes íberes. Les primeres ostenten tota la faràndula de Deus i semideus, Apol•lo, Zeus, Saturn, deesses com Minerva, Atenea Partenos, Atenea Áfea o Hera, essers mitològics, pegasos alats, faunes, sàtirs, nimfes, sirenes, òlibes o hidres. Per contra, les monedes íberes tenen la mateixa utilitat comercial que les gregues, però en elles la representació iconogràfica és més senzilla : caps adults de testa viril, com a molt amb una diadema, que pot representar a un dirigent de cada Ciutat i cavall al trot i genet amb palma, símbol de pau. 
 El mon iber és utilitari ; pensa, sobretot, en el negoci.La seva màxima expressió són els contractes que hem indicat, en plom o bronze. Es pot destacar l’indústria de la costa catalana, com les fargues, els forns de ferro de Les Guàrdies (Vendrell). Algún historiador romà va manifestar que les espases íberes eren millors que les romanes. I això és aplicable a les eines de ferro agrícoles de Mogent. Com també ho són els forns ceràmics de Tomoví (Vendrell) o de la Idíada (La Bisbal) o Sansuies (Montmell). 
 Una de les poques excepcions sería el Parthenon de Barcelona, si es pot demostrar que era grec, tal i com es pot intentar defensar.

Muralles de Tarragona

 Els íbers van conviure amb els grecs, els fenicis i altres pobles de la Mediterrània. La seva existència a Cesse o Cosse, nom més primitiu de Tarraco, està comprovada, tant per les monedes que van emetre els cossetans, com per el poblat que s'excavà fà pocs anys a la part baixa de la ciutat. Aquesta porta de les muralles pot ser construïda per ibers, en temps romà o anterior.